El PSOE i el Bloc

Aquest dos detalls de la moderació del PSOE no han estat aïllats. Des de la primavera passada Antich ha imposat unes formes tranquil·les en l'acció política del partit. Va renunciar a l'ecotaxa i, llavors, a l'estiu, els socialistes feren vaga d'arpellot en ocasió de la romeria anti-PP i prodrets classistes del veïnats de La Real. No s'hi deixaren veure el pèl. Des de fa mesos, doncs, el PSOE cerca ser percebut com un partit moderat, de formes tranquil·les, i fent una dura oposició al PP allà on cal: en el Parlament o en els jutjats, però no dedicant-se a perdre el temps en bullangueries ridícules de carrer que espanten el votant desideologitzat sense el qual no podria mai augmentar prou en vots, l'any vinent. D'aquí, també, el seu suport a la reforma de l'Estatut, tot i no estar-hi a favor, perquè -com confessà una dirigent a servidor- «un partit de govern no pot oposar-se a un Estatut, simplement no pot». La qual cosa, per altre costat, l'acosta a una posició moderada, compartida en síntesi amb el PP, de no radicalitzar la qüestió lingüística.

Tota aquesta estratègia de moderació, allunya molt el PSOE del Bloc. I l'acosta, naturalment, a UM. Que és aquest, al capdavall, un dels dos objectius finals: que primer, la moderació li permeti tenir molt més suports -de votants desideologitzats- i amb ells evitar la majoria absoluta del PP, i segon, fer possible llavors el pacte amb una UM amb ganes d'enviar Matas a l'oposició. Un acord que entre 3 diputats nacionalistes i 23 o 24 de socialistes podrien deixar els dels 3 o 4 del Bloc -comptant-hi el del PSM de Menorca- sense més opció que permetre un govern en minoria de PSOE-UM.

Per altra banda, aquesta estratègia moderada del PSOE se relaciona de forma estranya amb el PSM. En efecte, en aquest últim partit si quelcom sempre va ser dogma de fer fou el voler ser percebut com una força tranquil·la, no radical, que -pels vasos comunicants de vots entre PSOE i PSM- pogués aprofitar-se de les baixades socialistes per pujar bastant, tal com va ocórrer el 1995. Tanmateix, d'ençà la coalició -ara els dirigents ja confessen que només serà una coalició i que de nou partit res de res- amb EU-Verds la radicalització ha estat la norma. Allà on hi ha moguda de carrer, hi ha el PSM. Fent d'EU. De fet, ja no se'ls diferencia. Amb els gestos públics, doncs, EU ja ha engolit el PSM. O han fet simbiosi, com vulguin vostès. Però el tradicional PSM de formes moderades ha desaparegut del mapa. La qual cosa planteja una interessant qüestió: com reaccionarà una part important dels votants d'aquest partit -30.000 el 2003- que no participa del gust per les bullangueries que ara identifiquen EU-PSM? Per aquí el PSOE pot tenir una considerable aportació de vots.