TW
0

No ens hauria de passar per alt la cada vegada més agressiva presència pública de l'extrema dreta al nostre país, aquesta dreta que surt al carrer en sentir-se beneficiada pel suport implícit o explícit del poder -autonòmic i municipal en aquest cas. Ja s'havien manifestat a Son Servera, on, curiosament, enarboraren banderes espanyoles, com si qüestionar una piscina feta en domini públic fos anar contra Espanya. Un dels governs de Suárez va haver de fer una llei contra l'ús partidista de la bandera espanyola, ja que sempre que els civils la treien al carrer era per manifestar-se en actitud de Blas Piñar cap a la dreta. Ara torna molt la bandera espanyola, fa uns dies comparegué davant la delegació del govern central, on una contramanifestació inspirada pel PP tenia l'objectiu de divulgar la teoria de la conspiració, arran del cas Andratx, entès per la dreta com una maniobra política per canviar el sentit del vot, etc. El president Matas ho havia deixat ben clar, en una manifestació d'irresponsabilitat que no hauríem d'oblidar: perquè també fa part d'aquesta manera de fer política d'extrema dreta que cada vegada es mostra com l'única manera de fer política que coneix la dreta. Atenció a Jaume Matas. Pensau tan sols en quina casta de persona no tendria escrúpols per introduir a la vida política regional la comparació del cas Andratx amb l'11 M. No conec personalment gaire persones capaces de manipular la memòria dels morts en aquells atemptats. Tots els que ho han fet, curiosament, militen en el mateix partit. Els manifestants davant de la delegació del govern aixecaven dues banderes: l'espanyola i la de Mallorca: però, aquesta, retxada amb el lema «Munar=corrupció». Sigui com sigui, l'ofensa a la bandera del país -ells en dirien ultratge- no pot ser més grollera. Els mateixos personatges que fan aquesta guerra de banderes, l'espanyola immaculada i tant si vols com si no vols; i la mallorquina embrutada amb una inscripció acusatòria, aquests mateixos personatges vociferen la seva adhesió a José María Rodríguez i a Jaime Matas, «Viva España», «Viva Jaime», «Viva José María». A moltes persones que coneixien Jaume Matas de fa temps, els sorprèn que es trobi tan bé entre gent d'aquest perfil, que aquests siguin «els seus», quan en principi l'associaven més a un conservadorisme mallorquí de caire moderat. Als que no el coneixem més que de la seva vida pública, la seva evolució no ens ha semblat ni meteòrica ni estranya. Qui és, d'on ve, i, així i tot, com va accedir al poder i amb quines aliances polítiques i socials s'hi manté, tot plegat no constitueix cap misteri. De polítics com ell, n'hi ha un xinxer. La diferència, sovint, és fruit de l'atzar, de la sort. Ara toca fer un sol cos amb l'extrema dreta i toca assumir el seu llenguatge i les seves estratègies. Quin problema hi ha? De fet, qui vulgui surar en el PP no es podrà desmarcar ni de pensament. Basta mirar qui hi va haver en aquella manifestació de les banderes. Ben cert que, al final, cadascú va amb els seus. De manera que, ja ho sabeu, «Viva Jaime».