Quadern de viatge

Fa uns mesos, d'unes carpetes correctament identificades, però oblidades a les golfes de les prestatgeries on s'acumulen lligalls d'originals que difícilment mai no cediran més profit que el resplendor de la flama, he recuperat projectes de fa deu, dotze o quinze anys que, per una o altra causa, mai no es concretaren. Potser alguns d'aquests projectes han perdut, amb el pas del temps, la urgència, àdhuc l'interès, i, això no obstant, altres mereixen ser redimits de la foscor de la desmemòria. Així que he iniciat, ara que els sistemes d'impressió digital permeten aquestes rareses, el procés de publicar alguna d'aquestes idees que no han perdut la vigència, si més no la vigència conceptual o estètica. I ho he fet amb un projecte que ha conservat el mateix títol de quan es va imaginar: Original i còpies, del qual llibre n'he fet un sol exemplar, atesa la impossibilitat d'editar objectes per sota d'aquest mínim. No podria assegurar que la publicació d'un únic exemplar pugui considerar-se, en un sentit estricte, una edició. Potser hauria de tenir-se només per extravagància.

Presa, i executada, la decisió, han vingut a ajudar-me les reflexions d'un autor alemany excepcional del segle divuit, Georg Christoph Lichtenberg, del qual s'ha traduït un llibre que, de forma molt restrictiva, atesa la magnitud de les seves aportacions, filosòfiques, intel·lectuals o, senzillament, humanes, s'ha titulat Aforismes, el contingut del qual ultrapassa qualsevol definició. He de fer una traducció lliure d'un dels pensaments de Lichtenberg, l'assignat amb el número 272 de la part II. Junii 1768. B, que diu: «Allò que només a mi m'afecta, em limito a pensar-ho; allò que afecta els meus amics íntims, els ho dic; allò que només pot interessar a un públic reduït, ho escric, i allò que el món ha de saber, ho faig imprimir. D'una idea que a mi m'incumbeixi en necessitaré un sol exemplar, i el mateix per a l'amic i altre tant per a un públic reduït, cada un imprès de la forma que millor i més fàcilment s'adeqüi a ells. El món ha tenir diversos exemplars, per això els fem imprimir. Si hi hagués una altra manera de parlar amb ell, manera de la qual fos possible retirar més sovint allò dit, aquesta seria, certament, preferible a la publicació». Fóra inútil amenaçar de perseverar en dèria tan plaent com excèntrica, però del contingut de la propera carpeta en faré un exemplar, o tres, o tretze, o cap.

Diumenge, 17.- Divendres vespre, a la galeria d'art de can Janer, una antiga i tradicional drogueria, situada en els baixos d'un sòlid i sobri edifici de la plaça d'Inca que ha pogut sobreviure a la devastació de la història urbana, divendres passat, doncs, vam inaugurar una exposició que, sota el títol genèric de Cronologia de les coses inútils, mostrava collages i peces, aquestes separades en el catàleg sota l'epígraf específic de 16 objectes per iniciar una col·lecció estèril. No n'he de fer crònica, de tal inevitable esdeveniment, l'únic avantatge del qual es poder compartir una hora escassa amb els amics, a l'entorn d'un caliu que cal mantenir encès. Només cal deixar constància escrita d'una circumstància que té, certament, un interès limitat: confessar que els collages, cada un d'ells titulat amb un vers, que és alhora un minúscul poema, que fa paret del llarg poema inicial, del qual pren nom l'exposició, han estat una concessió estètica, expressa i deliberada, potser en detriment del llenguatge conceptual d'altres mostres anteriors. Així, m'he de declarar culpable d'haver fet servir una tècnica poc, o gens considerada per alguns pintors, amb els quals, òbviament, m'uneix la discrepància, i d'haver-me divertit mitjançant un procés creatiu de colors i formes que la mirada i l'atzar han ajuntat i dipositat en el seu lloc adient.