L'anglès de les mil paraules

La situació no és només atribuïble a les persones que han adoptat l'anglès com a segona llengua. En els darrers temps, els anglesos, ben igual que la majoria dels europeus, han anat desconfiant dels parlants d'altres llengües instal·lats a casa seva: abans sentien llurs parles com agradables sons exòtics que destacaven innocentment sobre l'única llengua realment local i universal, però ja fa temps que aquella melodia s'ha transformat per a la majoria en sons incomprensibles i sovint molestos. La il·lusió de la cultura global que havia de ser vehiculada per la llengua de Shakespeare (i la moció continua en l'imaginari col·lectiu, malgrat que la majoria dels anglesos no podrien dir ni un vers del bard d'Stratford) ha deixat pas a una altivesa tan incomprensible i estufada com distanciada de la realitat, perquè el bon anglès -que es permetia graciosament autoal·ludir-se amb aquell generós «deixeu que els altres se'ns acostin, perquè ho faran en la nostra parla»- veu ara que molts forasters no tenen cap d'aquell suposat interès ni necessitat, i que els mateixos anglesos s'han anat distanciant de la seva llengua com un element patrimonial i d'identificació col·lectiva. El software mental és cada dia més simple, i la complexitat que afronta el ciutadà mitjà no exigeix aquell presumptuós coneixement: tant per als locals com per als immigrants, n'hi ha prou amb el domini d'algunes expressions, el remei d'una desena d'insults i de frases malsonants i les quatre regles per demanar els queviures a la botiga i les robes a les tintoreria. Saber anglès? Sí, of course, però a condició que els signes i els significats siguin tan encarcarats i ultraplans com els personatges que acompanyen els jeroglífics egipcis. La visió d'Agnès Poirier és catastròfica, i propera, alerta, per bé que sigui la d'una autora francesa que ha tingut el valor d'advertir allò que els anglesos s'amaguen, ningú no sap per què. La Poirier se sent com a les vespres de l'imperi romà, quan els romans (innocents!) se sentien segurs que més enllà de la fallida del seu món els propis i els aliens continuarien amb la llengua que els havia aplegat i amb la convicció que anar cap a altres llengües seria clar senyal d'esnobisme i de veritable decadència. Saber anglès, per tant, avui dia? Sí, però, per a la majoria, això vol dir només aprendre a conformar-se amb l'anglès bàsic, l'anglès del pobre sobre el qual ja perorà Julio Camba («l'anglès per a expressar idees rudimentàries i sentiments elementals; un anglès sense variants, diferències ni matisos, i que mai no podrà fer més servei que demanar unes cerveses a la cantina, llegir un comunicat de guerra o engegar alguna persona que ens molesti, si és que aquesta persona arriba a entendre allò que li volem dir»), l'anglès de míster Ogden (l'autor d'un mètode que confiava, fa dècades, el domini de la llengua a l'exigua quantitat de 850 paraules), el racionament de l'idioma, l'anglès del voluntariós i publicitat professor Maurer, l'anglès de les mil paraules -en el millor dels casos, un ideal. Les 850 o les 1.000 paraules et serviran, digué Camba, per expressar allò que vols dir, però en el moment que desitgis canviar d'opinió, ja no en tindràs prou. Els devots de l'universalisme prediquen l'anglès, però els fidels del llenguatge com quelcom més que una eina no ens acabem de creure el sermó. I això que ja ens agradaria poder prometre el domini d'una llengua que es redueix a un miler de paraules i on pots ficar-hi tot el món...

Josep M. Llauradó, escriptor