Mal debut de la nova estratègia

Tony Blair, en viatge sorpresa a l'Iraq, reclama de la comunitat internacional una major implicació en la pacificació i la democratització d'aquell país, reclamació que, com ja s'havia insinuat des de la Casa Blanca, podria anar especialment adreçada als «països de la regió», denominació geopolítica pretesament ambigua però que assenyala directament Síria i Iran, peces fonamentals del que Washington defineix com l'eix del mal. A mida que passa el temps, la tragèdia ininterrompuda de l'Iraq envaït projecta més llum sobre els motius reals i les seves coartades corresponents per a la invasió i la guerra, llum que a hores d'ara no deixa cap espai al dubte sobre les mentides que els mandataris nord-americans i britànics -a més d'alguns epígons subalterns com José María Aznar, aleshores president del PP i del govern espanyol- bastiren per justificar davant dels seus pobles una campanya bèl·lica sense ni un plantejament militar dotat de les més petites garanties. No acataren les advertències de la màxima expressió de la comunitat internacional, és a dir l'ONU, i optaren per una decisió unilateral. Per més que Bush i Blair comptassin amb el suport de governs com el d'Espanya i d'altres, la legalitat o il·legalitat de la guerra contra l'Iraq només la podia definir l'ONU. És un sarcasme excessiu exigir ara la implicació de la comunitat internacional. La fallida humana de la guerra augmenta cada dia, posant en relleu la seva naturalesa criminal, però, també o sobretot, la ineptitud dels seus responsables. Dir a Iraq que ara les coses estan millor que fa un temps, ja que ara «hi ha un funcionament adequat de la democràcia» -i què deu entendre Blair per democràcia?-; que el caos i el sofriment l'ocasiona «la gent que vol evitar el desig del poble iraquià d'assolir la pau», i que aquesta gent «són el terroristes, els antics partidaris de Saddam», i no reconèixer que entre la guerra conta l'Iraq i la insurgència i el terrorisme hi ha una relació de causa a efecte que els fets proclamen amb tota claredat, és un exercici de cinisme que Blair hauria pogut estalviar al món. Si tot plegat forma part, com alguns observadors insinuen, d'una nova estratègia sorgida de l'evidència del fracàs a l'Iraq, hem de convenir que els primers tempteigs d'aquesta estratègia no són gaire afortunats, perquè el món ja no es pot prendre seriosament cap declaració de Bush i de Blair que no vagi precedida del reconeixement d'un fracàs que ha destruït vides, ha arruïnat un país, ha desestabilitzat la zona més conflictiva del planeta, ha creat una fractura a nivell mundial i ha devastat l'esperança d'una part del món en allò que, a l'engròs, s'hi entén per Occident.