Aquí no puc cedir!

Madame Rosa nom Rosa Estaràs Ferragut i és de Valldemossa, un poble que no s'ha fet a partir d'un caramull de terrossos que un fibló va arrabassar de Castella i va deixar caure a la serra de Tramuntana. Valldemossa ja surt anomenada en el Llibre del Repartiment, de manera que la seva mallorquinitat està més garantida que la de les sopes. Cent anys enrere, tots els veïns de Valldemossa eren valldemossins, descomptant els guàrdies civils. Madame Rosa llueix al seu deneí dos llinatges d'una catalanitat impol·luta. Per part de mare és Ferragut, que segons Moll és una contracció de dues paraules, ferro i agut. Ferro agut, igual Ferragut. No cal dir que aquest llinatge li escau com anell al dit. Poques vegades trobarem una harmonia tan acusada entre un llinatge i la persona que el porta. Madame Rosa no és un ferro agut, però fa servir un llenguatge més agressiu que les mordales d'un cranc reial. De manera que m'atreveixo a suggerir-li que vagi al registre i demani el canvi d'ordre dels seus llinatges. Aquesta proposta no ha d'anar en detriment del que, ara per ara, és el seu primer llinatge. Estaràs és un poblet de la Segarra, prop de Cervera. Això vol dir que els avantpassats de Madame Rosa segaven l'ordi a l'Altiplà. La catalanitat, per tant, li ve d'antic. Curiosament, Madame Rosa juga un paper destacat a les files del castellanisme neofranquista que Gabriel Cañellas ens va deixar en herència. Madame Rosa voldria ésser cheli. Tanmateix és de Valldemossa. Què hi podem fer? Una vegada va dir que provenia d'una família bilingüe, perquè, de les dues germanes, ella, acostumava a parlar en castellà, i l'altra, que és filòloga, en català. Tocant a la reforma de l'Estatut, Madame Rosa ha maniobrat -pegant colzades i més d'una trepitjada als pocs membres del Comitè de Savis que no es deixaven engalipar amb una galeta de coco-, per aconseguir substituir, de l'articulat, la denominació llengua catalana per una altra de més light. Ara que el text és a Madrid i IU i ERC han intentat introduir-hi una esmena que obligui tots els residents a les Illes Balears a conèixer la llengua catalana, Madame Rosa ha pegat tal alçada de cul que ha espavilat les mosques d'ase que sempre voletegen pel Consolat. Aquí no puc cedir, ha exclamat, esquiterella. Cal evitar els abusos. Aquí no puc cedir! I home, davant una resposta tan contundent, qualsevol ciutadà amb dos dits de seny no pot evitar demanar-se a veure què li passa, a la vicepresidenta. Quina autoritat moral o intel·lectual té per a frenar el procés de normalització lingüística? Madame Rosa no sols s'oposa a l'equiparació en drets i obligacions del català amb el castellà, sinó que s'indigna amb la proposta. Aquí no puc cedir! Ai, Madame Rosa, Madame Rosa, filla de Valldemossa, mira que les hi duus, girades de peu, les sabates! Una beneitura d'aquest gruix la pot dir Queipo de Llano, er Arfonzo, Tito Boadella o Ernest Maragall. Per descomptat, ningú seriós. Aleshores, què pretén Madame Rosa renegant de les seves arrels? Evidentment, la sociolingüística no és el seu camp. Ni tampoc no ho és la filologia, ni la història, ni la sociologia. Madame Rosa va estudiar dret, però ha assolit la vicepresidència del govern a força de repartir molts de plats de burballes entre els grups de la Tercera Edat, i justifica el sou milionari que cobra actualment, tenint a ratlla els moixos del Puig de Sant Pere que entren al Consolat de Mar a robar una tallada de qualque cosa. Aquest currículum, tot i ésser força valorat per l'executiva del Partit Popular, no li permet tenir un lloc en la història del país. En canvi una exclamació com la d'ahir, sí. Però, a quin preu? Aquí no puc cedir! Curiosament, ningú no l'ha enviada a fregir ous de lloca. Si hagués exclamat viva la muerte!, potser tots l'entendríem millor i ens escandalitzaríem. Doncs bé, si repassem les conseqüències que se'n poden derivar per al nostre poble d'aquest aquí no puc cedir, veurem que Madame Rosa li ha negat la vida. Per tant, no ha fet res més que parafrasejar un personatge com és el senyor Millán Astray que havia posat molt amunt el llistó de l'estultícia.