On solen passar les coses

Hi ha frases que projecten la llum necessària perquè un panorama embullat deixi de ser-ho. El panorama de la novel·la policial, criminal, d'intriga..., etc., es va aclarir quan Raymond Chandler va parlar del seu no massa amic Dashiell Hammett i li va reconèixer el mèrit d'haver situat els morts on habitualment es cometen els assassinats. «Hammett va tornar l'assassinat al tipus de persones que per alguna raó el cometen, i no pel sol fet de proporcionar un cadàver» al relat. Ara no parlam de morts -«això és Sicília sense morts», es diu; «per ara», n'hi ha que matisen-, a no ser que tractem un país com un organisme viu susceptible de ser assassinat. Sigui com sigui, aquí les coses passen en els indrets on és normal que passin i les cometen les persones que és habitual que les cometin. Els casos de corrupció que afecten partits polítics a les nostres illes i que han estat objecte de sentència judicial, es localitzen en l'àmbit d'un partit polític conegut com Partido Popular i/o Partit Popular. Els exemples més sonats són el dit Cas Calvià, on una maquinació abjecta per part d'uns militants d'aquest partit pretenia, mitjançant la compra d'un regidor d'EU, tòrcer el resultat de les urnes. També és memorable el Cas Túnel de Sóller. I ara, sigui el que sigui el que decideixin els jutges, mirau, com us ho diria?, el partit polític més directament engrunat no és altre que el PP. Per què aquestes brutors es detecten judicialment en el mateix entorn polític? En honor a la veritat, afegim que, judicialment, han quedat sense efecte el dit Cas Bitel i l'afer de Formentera. Amb aquests antecedents, pensaríeu que els fets no haurien d'agafar desprevenguts alguns alts responsables del partit, però la veritat és que «gestionen» l'afer amb unes improvisacions que denoten, o bé imperícia o bé sentiment insultant d'impunitat. El màxim responsable del Partido a les Balears, i màxim responsable del Govern regional, es passeja pel món amb una pantomima d'aplom d'home d'estat que no és capaç de mantenir tot d'una que algú fa les preguntes adequades i no es conforma amb una resposta/consigna. Aleshores vénen la inseguretat, els dubtes, les explicacions a mitges. Davant l'espectacle de conjunt, el ciutadà adreça la mirada a la persona en qui espera trobar una garantia de decència. Però allò que li ofereix aquesta persona és la imatge d'algú que està més interessat a implicar altres partits polítics que no a garantir el joc net -altrament, no hauria passat el que passa. La imatge d'un home que ens resistim a veure com a primer ciutadà de la nostra comunitat, i que no percebem com a representant de la part de la ciutadania que creu en valors ètics. Sempre el veurem, ja, de l'altre costat. Qui, en el fons, no n'està un poc o molt empegueït?