Manacor versus Andratx

Dilluns de matí vaig traslladar-me a Manacor, acompanyant la meva germana Margalida, que havia estat citada com a testimoni a la querella interposada per Pedro Jota Ramírez contra Jaume Sastre. El judici va ésser tot un espectacle de carrer, amanit per les notícies que arribaven d'Andratx. Contràriament a allò que el lector pugui imaginar-se, el protagonista de l'espectacle no va ésser el líder del Lobby (sovint acusat d'histriònic pels seus enemics), sinó El Madrileñito, Àgatha Ruíz de la Prada i les forces de seguretat que bloquejaren les dues entrades del carrer Jaume II -seu del jutjat i del SOIB-, i impediren el pas a totes les persones que consideraren oportú. A mi, inicialment, no m'ho impediren, de manera que vaig poder situar-me a la voravia d'enfront del jutjat. Per entendre'ns, disposava d'una localitat de barrera. Tanmateix, no vaig poder gaudir gaire temps del meu privilegi. Un policia nacional ens va comminar, a Maria Antònia Vadell, un amic de Manacor i a mi, a abandonar el carrer. Quan vaig demanar-li el motiu, em va donar una resposta digna de figurar a qualsevol manual del franquisme. Porque estaban conversando, em va respondre. Seria injust, però, si no reconegués les seves bones maneres i la rapidesa amb què va canviar de llengua -de castellà a català, cosa insòlita!-, tan aviat com jo vaig adreçar-me a ell en la llengua del país. Tocant a aquest tema, vull contar una altra anècdota enaltidora. Un home, ja majoret, va irritar-se d'allò més en veure que li impedien el pas. No tenia aspecte d'ésser de l'OCB i és evident que no pertanyia als maulets. Això no obstant, va encabritar-se d'allò més, perquè el policia li parlava en castellà. Ni l'entenc ni el vull entendre, el foraster!, va exclamar, fora de si. Aleshores el policia, que l'havia tractat amb una correcció exquisida, en lloc de recriminar-lo, li va respondre que li parlés en mallorquí, que ell l'entenia. Vull deixar-ne constància per les vegades que els retrec, als policies, actituds vexatòries envers els ciutadans que els parlen en català. Dit això, encara em demano què feien a banda i banda de carrer, impedint el pas de la gent. ¿Y qué quiere que le diga? Somos unos mandados, va respondre un d'ells, a un ciutadà que li demanava explicacions. El Madrileñito i senyora entraren amb cotxe a la seu del jutjat, quan el judici ja havia començat. I aquests, què s'han pensat...?, demanava una dona que venia de comprar. Aquests eren ells, Pedro Jota i Àgatha. Quan els mallorquins substitueixen els noms de pila per un aquests, expressen el més gran menyspreu per a les persones de referència. Fins a la voravia del carrer Major va arribar la notícia d'Andratx. Hidalgo emmanillat. Hidalgo engarjolat. I també sonaren els noms de Massot i de Gibert. Tot i que Matas ha intentat espolsar-se les mosques, les mosques hi són. Els escorcolls policíacs s'han realitzat a edificis públics administrats pels conservadors, de manera que ara mateix la gent relaciona el Partit Popular amb la corrupció urbanística. I l'ombra de la malfiança es projecta damunt dues conselleres, Moner i Cabrer. La Kàiser hauria d'haver dimitit abans que el furgó, en el qual viatjava, emmanillat, el seu director general, arribés a la caserna de la guàrdia civil. Les persones que, apostades a la cruïlla dels carrers Major i Jaume II, esperaven notícies del judici de la piscina, s'ho demanaven amb delectança. Ha dimitit Cabrer? Aquesta era la pregunta que no trobava resposta. Mentrestant, la Kàiser, evidentment neguitosa, inaugurava el tram de la carretera de Manacor que surt de Palma i arriba a Son Ferriol. Ja que hi som, us ho diré. De tornada de Manacor, per la carretera nova, vaig adonar-me que la Kàiser ens ha privat d'un dels paisatges més preuats de Mallorca, que és el que es divisava des de dalt de Xorrigo fins a la Casa Blanca. La Kàiser ha fet carreteres per arribar aviat. Abans hi havia carreteres per admirar l'entorn. Ens ha robat, la Kàiser, la contemplació del Pla de Sant Jordi, una de les meravelles de Mallorca. A canvi, per alegrar la vista, ha sembrat baladres a la partió de la carretera que puja amb la que baixa. On té la sensibilitat, la Kàiser? Parlant de sensibilitats. El Madrileñito i Àgatha mai no podran trobar solidaritat entre els mallorquins, si no és entre aquells que per interès o per babaus els fan la gara-gara. L'estufera els mata. A l'entorn del jutjat l'ambient era més de curiositat que de crispació. Aleshores, per què la policia tanca el carrer si no és per a donar més relleu a l'arribada i partida d'aquests dos personatges de sarsuela? Als que érem al carrer, ens informen que Àgatha ha demanat permís per a saltar-se el torn dels testimonis per tal de poder declarar immediatament després de Pedro Jota. Naturalment, el permís li ha estat concedit. Els testimonis que esperaven el seu torn havien arribat al jutjat una hora abans que ella i, molt possiblement, havien deixat de banda unes obligacions més importants que les seves. Què tenia a fer, Àgatha, que anava tan adelerada? Tenia hora a la perruqueria? Volia compartir taula amb El Madrileñito, atès que ja eren les dues tocades? En fi...! Ambdós abandonaren el jutjat enmig d'un silenci que és molt més ofensiu que una xiulada monumental. Els mallorquins tracten amb indiferència la gent que no volen. Tot veient-los partir, mentre els policies pujaven a la voravia per deixar-los passar, vaig demanar-me de qui havia partit la idea de tancar el carrer. En tot cas, el Delegat del Govern n'és el responsable. Jo, veient el cotxe d'El Madrileñito i els guàrdies perdent el temps, sentia fàstic. Fa anys i panys que em sé part d'un poble colonitzat, de manera que hauria d'estar curat d'espants. Però, així i tot, sentia un fàstic que no és de dir. Allò que ha de fer aquest -comentava un badoc- és fer la piscina enrere. No la hi fa, enrere, perquè els poderosos no estan obligats a complir la llei. Sobretot a les colònies. Semblava que, més que protecció, els policies li retien vassallatge, al Madrileñito. Quin sentit més equivocat de la democràcia que té el delegat del govern! Ben entrada la nit, m'informaren que Jaume Matas havia acudit al programa de Mònica Terribas per parlar d'Andratx. Ho sabem de sempre. Quan Matas vol guanyar credibilitat, la Terribas li'n dóna (per cada pregunta capciosa, cinc ditades de mel). La cadena de Matas no és IB3, sinó TV3. Matas hauria de dimitir. Per allò que s'ha descobert (Andratx és seu), i per allò que molt probablement mai no es descobrirà. Jo retorno als records del matí, a Manacor. Em sembla que he dit que el SOIB té una oficina al mateix edifici del jutjat. Passa un home i en veure tanta gent congregada demana: què hi ha res de nou? Un li contesta: hi ha en Pedro Jota. Aleshores, l'home fa de sorprendre's, i exclama: que també cobra l'atur, aquest? Potser la ironia -fina, cruel, intel·ligent-, és un dels trets que ens permeten pensar que aquest poble (el meu i el vostre) no sols viu, sinó que és viu.