15/11/06 0:00
TW
0

Llegint aquests dies passats a la premsa que el dictador Pinochet havia dipositat a un banc d'Hong Kong, 9.000 quilograms d'or, i que de ben segur eren robats al seu país, se'm vingué a la memòria quan allà pel final dels anys 40 o principi dels 50 del segle passat, uns bloncos que tenia a Buenos Aires, ens enviaren una revista argentina que es deia «PARA TI». Tres coses són les que sempre he recordat d'aquella revista; una és la gran quantitat de fotos i reportatges de n'Eva Duarte (n'Evita), una altra és que entre les fulles hi havia «un peso» argentí, que ma mare va canvià a un banc del carrer dels Bastaixos i ens donaren 7 pessetes, i que en aquell temps no estava gens malament, i la tercera era un reportatge en què mostrava una fotografia, on la vista es perdia a l'horitzó per la gran quantitat de terreny que s'hi veia, i es podia llegir: «He ahí el oro robado en España». I contava, la revista, que la família Franco havia comprat aquesta enorme extensió de terra amb part de l'or que els falangistes i feixistes havien requisat al poble (els Franco devien pensar que lladre que roba a lladre, té cent anys de perdó), quan obligaven tothom, baix pena d'afusellament, a entregar tot l'or i plata, per comprar armament i així poder mantenir el cop d'estat (en deien, ells, alliberament nacional, quin doiarro i quina mentida), que els militars rebels i traïdors havien fet aixecant-se contra la república. Després, un cop acabada la guerra incivil, es podia veure per les places dels pobles, les dones i filles dels caps de falange, passejant-se endiumenjades i lluint joies requisades i que molta de gent reconeixia com a seves, però que ningú, per por, s'atrevia a reclamar.

Amb alguna cosa, i jo diria que amb més de dues els dictadors s'assemblen com dues gotes d'aigua, i és que a part del que roben al poble, i això ja és més trist, solen morir de vells, al llit i de mort natural (a part d'en Mussolini, que va morir com calia, i pot ser en un futur en Sadam Hussein), els altres dictadors a veure-les venir i això, penso jo, és una desgràcia pels demòcrates. Quan va morir en Franco, em vaig alegrar, com molts, però no massa. A mi m'hagués agradat que hagués mort com en Carrero Blanco, o com en Puig Antich, o fins i tot, si voleu, com en Manolete, però això de morir al llit un dictador, que voleu que us digui, no em va fer massa goig. En part em sent culpable de no haver fet res per ajudar, i portar tranquil·litat, als que sofriren la dictadura i la injustícia.

Ara, al dictador Pinochet (91 anys), molt dir que se'l jutjarà, que si arrest domiciliari, que si haurà de passar comptes... però com que no és musulmà, i fou posat al poder pel govern del EE.UU. després d'assassinar el president Allende, doncs, res de res. A prop d'arribar a la centúria, i ja ho veureu, morirà per desgràcia, com la majoria de dictadors, al llit. I de les terres argentines i de l'or d'Hong Kong, talment dels assassinats que cometeren els dos, res de res, oblidats. El jutge Sr.Garzón ha tingut motius més que suficients, no sols per encalçar en Pinochet, sinó, també, algun polític i molts de feixistes espanyols per les atrocitats que l'extrema dreta va cometre durant la dictadura franquista, i no ho ha fet, ni ell ni cap altre, i així ens va. Aquí no hi va haver ruptura ni neteja amb el passat, el que hi ha hagut és una continuïtat del que hi havia, una línia recta del que ja teníem, i ara en toquem les conseqüències, la resta, són contes i comèdies per passar el temps i enredar la gent. Els pobles a sofrir, i ells, els dictadors, per mala sort, a descansar. Idò, que te pareix.