Jaume Lladó13/11/06 0:00
TW
0

Si bé és evident que el rock en els seus inicis contenia una bona càrrega de trencament amb la cultura musical dominant, també és ver que, ben aviat, sorgiren rockers que sapigueren incorporar-hi elements d'altres tendències musicals i, fins i tot, inspirar-s'hi per algunes de les seves composicions més brillants. I no em referesc únicament al blues, pare (o mare) del rock'n roll, sinó també del jazz, de la música folclòrica i àdhuc, de la clàssica. Led Zeppelin, per exemple, sapigué introduir de forma magistral elements folk en algunes de les seves cançons més anomenades. A Kashmir, sense anar més enfora, mostrava com es pot combinar el rock dur amb els ritmes àrabs i obtenir un resultat esplendorós. Dins aquesta línia cal recordar les distintes versions de temes clàssics que féu el grup Rainbow, entre elles Difficult to Cure, basada en la novena simfonia de Bethoven, una peça que, anys més tard, també versionà Miguel Ríos. El seu guitarrista, Ritchie Blackmore, és un autèntic fan de la música clàssica, especialment la renaixentista, la qual li ha servit d'inspiració en un bon grapat de temes. I això per no parlar del rock simfònic dels anys setanta del segle passat, que intentava incorporar a la música moderna la complexitat instrumental del món clàssic. Supertramp, Pink Floid, Mike Olfield, Alan Parsons, entre d'altres, hi feren incursions ben reeixides i de gran qualitat.

Tanmateix, per molts de crítics musicals, intèrprets i compositors del món de la música clàssica, durant molts d'anys el rock no va passar de ser un fenomen curiós i un entreteniment de baix nivell per les masses amb poca cultura musical, en contraposició al que anomenen música culta. Des de fa una temporada, emperò, sembla que la cosa ha començat a canviar i ha arribat el moment de les tornes. No sé si el punt d'inflexió s'ha de cercar en l'enregistrament entre Freddy Mercury, el mític cantant de Queen i la soprano Monserrat Caballé del tema Barcelona, l'època dels jocs olímpics. Però la realitat és que aquest tipus de col·laboracions entre dos móns que semblaven irreconciliables cada pic sovintegen més i moltes vegades amb un resultat prou bo, fins al punt que ja comencen a ser freqüents les adaptacions orquestrals de peces roqueres. L'altre dia, per exemple, escoltava un programa de Titoieta Ràdio que té com a plat fort les versions. Idò bé, moltes de les que posaren anaven en la línia abans esmentada. L'Orquestra Simfònica de Londres versionava Paint in Black dels Rolling Stones, Bruce Dickinson, el cantant d'Iron Maiden, cantava també amb Monserrat Caballé, precisament un tema de Queen, Bohemiam Rapsody, són algunes mostres que ens permeten intuir que, a la fi, el rock ha aconseguit espolsar-se la mala fama que arrossegava de subproducte musical de baixa qualitat i que ha començat el camí cap al ple reconeixement de les seves virtuds per part de la intel·ligència musical.