Dilluns dia 25 de setembre es va complir el centenari del naixement del músic rus Dmitri Xostakòvitx. A poc a poc, es comencen a saber coses d'aquest compositor, que tenia 11 anys quan va tenir lloc la Revolució d'Octubre i va decidir quedar-se a l'URSS, probablement satisfet per l'èxit que havia obtingut la seva Primera Simfonia escrita als seus 18 anys. No va seguir, doncs, el camí de l'exili, que conegueren compositors com Rakhmaninov, Prokòvief o Stravinski, sinó que la idea d'un art «socialista-realista», que s'imposava per raons de caràcter ideològic, va fer que aquest jove músic àvid de novetats i experiències esdevingués capdavanter al seu país de la música heroica i tradicional. És autor de la música de pel·lícules tan emblemàtiques com El cuirassat Potemkin, de Sergeui Eisenstein; El cant dels rius, de Joris Ivens o El rei Lear i Hamlet de Grigori Kozintsev. En la lluita per la innovació i contra l'ortodòxia, va aconseguir reiterades vegades afirmar la seva individual personalitat, encara que l'originalitat de la seva obra pogués ser blasmada de «desviació formal». En plena guerra freda, el 1953 crea una nova Simfonia, la núm. 10, que constitueix una professió de fe a favor de la pau mundial i que entre la burocràcia no es va saber determinar si l'obra aprovava el paper de l'URSS al món o feia un cant a la resistència. Però va ser l'any 1936 quan li van prohibir l'òpera Lady Macbeth de Mzsensk, un drama brutal i descarnat sobre les condicions de vida de les dones a la Rússia profunda, després que el dictador Josef Stalin en veiés una representació. A partir de llavors, diuen els seus biògrafs que Xostakòvitx va viure entre la por de ser deportat, el pessimisme constant i la recerca de la llibertat. És cert que va rebre diversos premis Stalin, però no va estar de criticar durament el dictador, a qui comparava amb Hitler, i la repressió cultural que va fer patir. De fet, la Simfonia núm. 9 (que no es va arribar a estrenar en vida seva) contenia una burla del mateix cap d'Estat. Dues pel·lícules han projectat el drama de la vida d'aquest artista: Testimoni, de Tony Palmer, basada en el llibre del mateix nom, escrit per Solomon Volkov (1979), i Sonata per a viola, d'Aleksndr Sokurov.
L'any 1998 el dramaturg espanyol Juan Mayorga guanyava el premi Born de teatre amb una obra de títol impactant, Cartas de amor a Stalin, un text que planteja les relacions de l'artista i el poder. La commemoració del centenari del naixement de Dmitri Xostakòvitx m'ha fet pensar en Mayorga, per a qui l'artista es veu a si mateix com l'ésser més lliure, però pocs homes són tan sensibles com ell a les carícies del poder. L'artista creu que del poder depèn la difusió del seu art. Fins i tot arriba a pensar que canviant l'ànima del poderós aconseguirà de canviar el món. Per la seva banda, el poderós cerca l'artista quan pensa que aquest pot oferir-li un suplement de legitimitat estètica o moral. Aquest artista de què parla Mayorga a Cartas de amor a Stalin és l'escriptor rus Mikhael Bulgàkov, que morí el 1940 de mort natural -cosa que no es pot dir de molts dels seus coetanis- i que cap al final de la seva vida va veure com les seves obres eren censurades i perseguides fins que, desesperat, va decidir escriure cartes a Stalin demanant-li que el deixàs sortir de Rússia o bé que el deixassin en pau. Què havia passat? Doncs, una història força semblant a la del músic Xostakòvitx.
A Bulgàkov, el poder soviètic li prohibeix una rere altra les representacions teatrals. Diuen que el mateix Stalin en persona havia vist unes quinze vegades Els dies dels Turbin al Teatre d'Art de Moscou. Aquella obra sobre la lluita de rojos, blancs i cosacs durant la revolució semblava que no desagradava, doncs, al dictador. Tanmateix, un dia fou prohibida i amb ella tota la producció de l'autor de La guàrdia blanca. Privat del seu ofici, impotent per defensar-se i profundament deprimit, Bulgàkov va escriure a Stalin (juliol 1929) pregant-li que l'expulsàs de l'URSS; després, que li permetés de treballar al Teatre d'Art. I res. Continuà l'epistolari. Juan Mayorga el va llegir en una edició de Grijalbo (1991) i en va fer una feina dramatúrgica, que, en efecte, va merèixer el premi Born ara farà nou anys. Una agra reflexió sobre el conflicte entre la llibertat de l'art i els mecanismes ofegosos del poder totalitari; una reflexió ben actual, d'altra banda, independentment del nom del dictador que s'hi vulgui posar. Al començament de l'obra, el pobre Misha diu a la seva dona: -«Quan es tracta d'Stalin només val una cosa, la veritat». I al rerefons se sent la veu de Josef que comenta: -«La veritat no ens ha ajudat fins ara. A on ens ha arrossegat, tanta veritat?». Sarcasme d'aquell que sabia quina era la veritat: «La gent és així, creuen allò que lligen a Pravda».
L'astut georgià sap que el poder ha d'emprar els artistes i per tant els afalaga quan li interessa. «Saps què és allò que més respect de tu, Misha?» -li diu Stalin-. «Que no tens por de les paraules. En un temps en què una sola paraula te pot costar la vida, tu sempre dius allò que penses». Però la reacció de Bulgàkov no s'esdevé i llavors Stalin esquinça el paper d'un poema i li escup la veritat del poder: -«La poesia reblaneix l'ànima. Un lluitador no pot ser poeta. (...) Saps quants quilòmetres de fil de telèfon estendrem el proper quinquenni?». El telèfon, la ràdio, el cinema... Les xarxes elèctriques, igual a orient que a occident, esdevindrien estructures centralitzades. Llavors es va arribar a dir que el quilovat / hora esdevindria l'índex de cultura i progrés. A l'URSS i als EUA es lluitava per construir una societat de masses i les «noves tecnologies» es posaven al servei d'aquesta construcció de transformar les multituds accidentals en multitud amb consciència de la pròpia identitat i determinada a representar el seu propi destí. Açò, és clar, en teoria, perquè en la pràctica ja se sap que «les tecnologies que posen un mirall davant les masses també poden encegar-les si la seva imatge oculta el poder manipulador que hi ha entre bastidors» (Susan Buck-Morss, Mundo soñado y catástrofe, 2004).
El Pare de totes les Rússies sabia perfectament que l'art no poden fer-lo lleials funcionaris, sinó heretges perillosos com Bulgàkov («Si un escriptor intenta ser lleial, si malda per ser útil, farà una literatura que es llig avui i demà serveix per embolicar la pastilla de sabó»). Paciència, doncs, Mikhael; és possible que demà la gent torni a estimar-te. Però avui no estan preparats per entendre't. No hi haurà veritable art mentre el poble sigui com un infant, la innocència del qual el poder es cuida de salvaguardar. Ells estendran el telèfon pertot arreu i tothom podrà parlar amb Stalin (i Stalin amb ells!). El Gran Germà del malson d'Orwell. Les coses no han canviat més que superficialment. Ara no serà el telèfon. Però el domini continua i la infantilització voldríem creure que no. Però també.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.