Els anys d'aplicació del Concili Vaticà II, a l'estat espanyol van coincidir amb el tardofranquisme i la transició política, i això va tenir conseqüències importants, tal i com van posant de relleu els cada cop més nombrosos estudis historiogràfics sobre l'època. En el terreny lingüístic, l'esforç de nombrosos sectors culturals i socials a favor de la recuperació del català van anar de bracet de la promoció de l'ús de la nostra llengua en l'Església, a l'empara de la reforma litúrgica conciliar. Però aquest procés no va estar exempt de polèmica. Com s'havia d'interpretar als territoris de llengua catalana la referència dels documents eclesiàstics a la «llengua vernacla»? Alguns sectors eclesiàstics entenien que això indicava la llengua oficial, és a dir, la castellana. Altres entenien que el caràcter vernacle no tenia res a veure amb l'oficialitat política, sinó que identificava la llengua pròpia arrelada en un territori, i per tant van interpretar que la llengua vernacla de la litúrgia havia de ser, aquí, la llengua catalana.
Hi ha un document altament significatiu sobre aquest debat. Es tracta d'una circular datada l'any 1972, publicada per la «Comissió pro litúrgia en llengua vernacla» de la Junta Diocesana d'Acció Catòlica de l'Arquebisbat de València, i assumida i presentada per Mons. Josep Gea, aleshores bisbe auxiliar de València. La intenció d'aquest document era contribuir a l'extensió de l'ús del català en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina (País Valencià i Illes Balears), i per això es va publicar amb l'aval de persones rellevants en els camps de la cultura i la litúrgia d'aquestes diòcesis. De Mallorca hi apareixen Mn. Josep Amengual i Batle, missioner dels Sagrats Cors i historiador, i Mn. Pere Joan Llabrés, al cel cia.
Aquest document fa consideracions d'aquest tipus: «És anormal que la llengua pròpia d'un Poble (això significa vernacle) no siga entesa per tot el Poble (...). Davant la llengua d'un Poble no hi pot haver llibertat de saber-la o no. No es pot dir: 'jo vull saber valencià-mallorquí, jo no': la llengua és dret i deure dels diversos grups humans històrics; no solament dret familiar.» En un altre punt, aquest mateix document diu: «Els germans de fora que han vingut a estar entre nosaltres, estrangers o immigrats, s'han d'acomodar a la nostra llengua. Això ho demana el núm. 19 d'Eucharisticum Mysterium (695) i el mateix seny. Els germans recentment arribats han de ser empelts del nostre Poble; mai no poden ser considerats ciutadans de segona categoria, si fos així, seríem racistes.»
Avui, tant al País Valencià com a les Illes Balears patim un procés de residualització de la nostra llengua, consentit i promogut des de determinades opcions polítiques i des de les institucions polítiques que aquestes controlen. Sota la fal·laç etiqueta del respecte i la no imposició, el «model bilingüe» aconsegueix fer bilingües tan sols els catalanoparlants, i llença als nouvinguts el missatge que no fa falta que coneguin i aprenguin la nostra llengua. Amb aquest panorama, la línia i la lletra del document citat, i sobretot l'esforç i les motivacions que hi havia al seu darrere per comprometre l'Església a favor de la normalització lingüística, recobren una actualitat renovada i haurien d'esperonar la reactivació del compromís amb la llengua per part de les institucions eclesiàstiques i dels seus màxims responsables.
Miquel Àngel Maria, professor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.