Quan algú -qui sigui- es veu obligat, per por o per interès, a demostrar la seva lleialtat envers una causa o una ideologia en la qual en veritat no creu, o amb què no està del tot d'acord, habitualment fa gala d'un abrandament absolut, exhibeix una convicció histriònica i mostra un entusiasme ostentós, per deixar ben clar a tothom que no tan sols hi creu, sinó que hi creu tant com el que més, i, fins i tot, molt més que ningú. Ve a ser, una mica, com els nins que són agafats in fraganti cometent alguna malifeta i que, per dissimular, posen una impossible cara de bondat. Aquest comportament, molt pueril i elemental, però tan comú que gairebé no ens hi fixam ni li feim cas, té un exemple claríssim i molt habitual (també una micona inquietant) en l'actual vida política espanyola. És l'obsessió -patologia perillosa- que tenen alguns polítics i alguns periodistes per deixar ben clar, cada dia i a tothom, que ells són els únics, d'entre tots els que participen de la cosa sociopolítica, que realment creuen en la democràcia, i, fins i tot, que són els únics que en saben detectar els errors i les impureses, i, per tant, també els únics que poden preservar-la dels enemics. I compte: aquest no és un mal exclusiu del Partit Popular, dels seus gurús i els seus acòlits, com potser pensarà algun lector ingenu. De cap de les maneres: també el PSOE comet sovint l'error, o la maldat interessada, d'atribuir-se el paper de campió immaculat de la democràcia; encara que, en descàrrec seu, es podria argüir que, la majoria de les vegades, no ho fa tant per mala fe com per covardia i seguidisme respecte del PP: sigui dit en descàrrec seu...
Evidentment, aquesta obsessió per demostrar davant tothom que un és un demòcrata de cap a peus, posseïdor d'una lleialtat indubtable, irrompible i sense màcula («i si goses posar-ho en dubte et fotré dues hòsties, et posaré una pedra dins la boca per fer-te callar i t'enviaré a la pitjor presó perquè t'hi podreixis: malparit intolerant i feixista!»), té a veure amb l'escassa tradició democràtica de l'Estat espanyol, un país que ja venia històricament molt tocat per acarar amb condicions i garanties els reptes de la modernitat, però al qual els prop de quaranta anys de dictadura franquista deixaren irremeiablement baldat (Francisco Franco, més o menys, com una meningitis infantil, de la qual potser t'acabes curant, però que et deixa unes seqüeles evidents i terribles). No importa anar a l'estranger per comprovar que aquesta obsessió democràtico-agressiva no existeix, o és residual, als països on hi ha un sistema democràtic antic i sòlid, assentat, sedimentat i fortificat per anys de tradició convençuda i no pels estirabots sulfurats de certs energúmens poderosos. En qualsevol cas, anar a l'estranger i comprovar-ho de primerà mà no fa gens de mal. A la Gran Bretanya, per posar un exemple, és quasi impossible sentir, durant una disputa parlamentària, i per molt transcendental, furibunda i agra que aquesta sigui, que el líder conservador posi en dubte, per atacar-lo i desacreaditar-lo, l'esperit o la bona voluntat democràtica del líder laborista. O viceversa. A Espanya, en canvi, qualsevol estranger que vengués i estàs interessat en alguna cosa més a banda de les platges i el sol, la cervesa i la paella, els toros, el futbol i el frenesí nocturn, pensaria que estam sempre a punt del col·lapse, que algun cop d'estat es prepara.
(Però bé, això i no una altra cosa és avui Espanya: un país que aspirava a l'èpica i s'ha hagut de coformar amb el melodrama.)
Democràcia i mascarada. Aquesta manca de cultura democràtica que predomina en l'Estat espanyol és el que fa, també, que l'ostentació de la condició de demòcrata és complementi, ben sovint, amb la sublimació de la democràcia per ella mateixa. Això ho va explicar molt bé Félix de Azúa (un demòcrata amb qui jo només compartesc el gust per l'art i la lectura) en una entrevista que li vaig fer. Deia Azúa que la majoria dels polítics espanyols parlen de la democràcia, o, millor dit, creuen en la democràcia, com qui creu en la Mare de Déu, oblidant que la democràcia és, abans que qualsevol altra cosa, un sistema tècnic de control. És molt exacte: la democràcia no és bona o vàlida pel que és, sinó pel que permet i proporciona. De la mateixa manera, aquesta sublimació desmesurada, quasi irracional, és també el que acaba comportant sempre un excés de zel en l'actitud d'aquells que pretenen defensar la democràcia davant qualsevol amenaça que ells consideren totalitària. El problema, però, és que aquest excés de zel sovint pot arribar a degenerar en un puritanisme meitat grotesc i meitat inquisitorial.
Precisament això és el que, aquests darrers dies, ha passat amb alguns articulistes d'opinió arran d'unes declaracions fetes per Pere Sampol el dia del seu comiat del Parlament. Sampol va dir, més o menys, que els electors havien votat frívolament en les darreres eleccions autonòmiques balears, permetent al Partit Popular de recuperar el govern en comptes de donar una legislatura més de confiança als partits del Pacte de Progrés. Davant d'unes declaracions com aquestes, naturalment, els demòcrates puritans que aquí tant abunden tenien una oportunitat perfecta per lluir la seva integritat i la seva impecable rectitud ideològica. No l'han desaprofitada. Amb un to i una actitud menyspreadors i paternalistes, han titllat Sampol de mal demòcrata per no acceptar els resultats de les urnes, i de demòcrata poc senyor, poc elegant i, a més, vergonyosament deslleial per no reconèixer la seva derrota. Enhorabona, senyors tan íntegres: no sé què faríem sense la vostra lucidesa valenta a l'hora de detectar i extirpar les forces i les persones que amenacen de destruir la nostra societat tan lliure, tan incorruptible i democràtica.
Pareix mentida... Com si posar en dubte -no negar, no deslegitimar, no refusar, sinó senzillament posar en dubte- l'encert i la utilitat del vot majoritari en unes eleccions democràtiques no fos el primer dret (i el primer deure) d'un ciutadà en qualsevol país civilitzat. Com si la majoria sempre tengués raó, com si sempre votés després de reflexionar ponderadament (sense interferències interessades ni prejudicis que els han estat imposats) sobre els programes i les idees de tots els partits. Com si no hi hagués uns poders fàctics que incideixen molt més en tots els resultats electorals que qualsevol debat entre els candidats i qualsevol campanya. Com si no calgués treballar i tenir cura constantment de la democràcia, criticar-la per fer-la més forta i millor, i també vigilar-la. Com si en totes les democràcies del món no hi hagués alguns demòcrates que figura que ho són molt però que, en realitat, ho són molt poc...
Certament, si no parléssim de l'Estat espanyol, pareixeria mentida.
PERE ANTONI PONS
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.