Les catalanes

La setmana passada vaig ser a Barcelona i vaig anar a veure el partit de la selecció catalana contra Euskadi. Varen empatar, però qualsevol resultat era bo perquè feia perdre aquells que no voldrien veure més camisa nacional que la vermella. L'entusiasme del públic contrastava amb el desinterès que tots els meus amics principatins mostraven en relació a les pròximes eleccions. Les tedioses negociacions de l'Estatut i la sensació que ja hi ha pactes fets (i que aquests pactes menystenen la voluntat popular) aboquen la gent a desentendre's de la política. Així i tot, les anàlisis indiquen que bona part del vot nacionalista que abandonà CiU per votar ERC, tornarà a la casa materna, i que això faria baixar molt els independentistes si no fos pel vot novell: un 40% dels joves que votaran per primera vegada anuncien que la seva opció serà ERC. Aquesta dinàmica de creixement global del nacionalisme seria positiva si ERC i CiU no estiguessin a matar. Ha canviat molt, el discurs d'ERC. Encara record que Josep Ll. Carod en els seus mítings (i davant qui el volgués escoltar), abans de les passades eleccions, només especulava sobre les seves possibilitats de ser President de la Generalitat, tanta era la seguretat que tenien els republicans en poder posar així d'altes les tarifes. Ara aquell discurs semblaria surrealista, i només han passat tres anys! A més, Carod, que ha estat un valor per a ERC, ja comença a ser un problema. I si no ho és per a ERC, ho és per a Puigcercós i Vendrell, que no saben com deixar-lo de banda. Les especulacions que es fan ara són d'una altra volada. ERC s'ha endeutat molt i hi ha molts d'aspirants a ocupar cadires, de manera que intentarà, de totes, totes, participar en el futur govern. Estarien més a gust intentant repetir el tripartit, per si Artur Mas guanya amb diferència, tothom pensa que a ERC li tremolaran les cames a l'hora de promoure un Tripartit més precari que el darrer. La sensació que pot tenir un percentatge molt alt de la població, que li han robat el govern al partit guanyador, podria crear a Catalunya una crispació tan bèstia com la que ha creat el PP amb la mateixa excusa a tot l'Estat. En canvi, si el sacrificat és un Montilla perdedor, no hi hauria tants de problemes. Podria trobar una retirada digna a alguna ambaixada o a la presidència d'alguna corporació estatal. Molts pensen que aquest és el guió que tenen escrit els socialistes catalans i els espanyols. En qualsevol cas, al PSOE li convé més un Artur Mas guanyador i satisfet, disposat a canviar cromos des de la presidència de la Generalitat amb el govern socialista de Madrid, que repetir l'experiència passada, quan qui li votava (també de franc) els Pressuposts era ERC, que no s'estava, però, de proclamar des de la tribuna que eren independentistes: pòlvora per al PP, curiosament proporcionada pels socis del PSOE a Catalunya. CiU és més circumspecta i no posa gratuïtament en dificultats els seus socis, de manera que, probablement, Mas governarà amb el suport implícit del PSC i d'ERC, que no gosaran obligar-lo a entendre's amb el PP (fins i tot en el cas que el Tripartit sigui numèricament possible). No crec, de cap manera, que ERC entri al govern, però és possible que el PSC hi participi si Duran i Lleida aconsegueix que a Madrid li deixin fer de ministre (cosa que Pujol no hagués permès). Aleshores Catalunya tornaria a l'època plàcida del peix al cove i plorar davant Madrid (d'això probablement se n'encarregaria Castells, perquè sap fer ballar pessetes dins un garbell i és qui ha donat la cara pel nou finançament), mentre ERC faria allò que sap fer millor: la guerra a tothom i, molt especialment, a si mateixa.