Esser nacionalista -i entenent aquest mot en el sentit més convencional del terme, és a dir, partidari de les senyes d'identitat d'un poble (...) ja m'enteneu, no?-; deia que esser nacionalista, a les Illes Balears, comporta, a parer meu, dues característiques, no sé si úniques i determinants, però que, com a mínim, no podem passar per alt. Per una banda, requereix una certa dosi de sacrifici, segurament més elevada que en altres indrets on la consciència nacional és molt més intensa. Un sacrifici d'actuar quotidianament en defensa de la llengua, essent com és, en el nostre cas, l'element bàsic de cohesió nacional i també sacrifici alhora d'intentar anar espargint i guanyant adeptes per a la nostra causa, atès que, ens agradi o no, estam en inferioritat de condicions númeriques, per dir-ho en un terme futbolístic, i la lluita es presenta força desigual. Per una altra banda requereix una certa dosi molt elevada de responsabilitat que no sé si sempre els nacionalistes som capaços d'assumir i posar en pràctica.
Entre aquests exercicis de responsabilitat hi ha el de nuclear-se entorn d'una força política, atès que el nacionalisme polític existeix, té una presència pública, si té un projecte polític que l'assumeix, el representa, i el fa present a les institucions públiques de les Illes Balears. Fora de les institucions, els esforços personals i també col·lectius no deixen de ser un mer exercici de voluntarisme, però no sé si aquest voluntarisme esdevé estèril i, de retruc, frustrant.
El PSM és i ha estat el projecte polític que ha assumit el nacionalisme polític a les Illes Balears des de la transició ençà, és el partit nacionalista que no només té una trajectòria més brillant sinó que ha estat l'únic que ha portat una àmplia representació a les institucions illenques i, per tant, mentre no es demostri el contrari, és el més consolidat i el que, a parer meu, hauria de nuclear, de vehicular les aspiracions polítiques de tota la gent que se sent mínimament nacionalista.
O jo vaig molt equivocat, cosa que és possible, o no entenc segons quins moviments que es donen en el si de la nostra societat. Sembla que hi ha com una mena de sentiment -no vull qualificar-lo amb un adjectiu perquè no vull ferir cap sensibilitat- que no descansarà en pau fins que no hagi aconseguit esfondrar aquest projecte. I jo pens que és un error. I ho és perquè no tenim cap alternativa consolidada. Però sembla, i la cosa no és d'ara, que hi ha persones, que s'autodefineixen com a nacionalistes, que no estaran plenament satisfetes fins que no veuran que aquest projecte, que ha estat l'únic viable al llarg de la història recent, hagi desaparegut.
Jo entenc que hi pugui haver persones que no estiguin d'acord en determinades estratègies que la cúpula d'un partit, els seus òrgans executius o els seus màxims òrgans directius puguin adoptar en un determinat moment. Fins i tot, com ells diuen, que no se sentin representats. Davant situacions com aquestes -comprensibles, ho vull deixar ben clar- allò que s'imposa és una certa discrecció, retirar-se a una ànonima i discreta segona o tercera fila i a esperar temps més propicis perquè les seves estratègies s'imposin dins el partit i es torni agafar l'embranzida personal necessària per lluitar a primera fila. Aquest va ser el meu cas davant les primàries que es feren en el partit. I, sense que fos la meva opció, vaig assumir el candidat que en va sortir com si fos el meu candidat. Perquè entenc que s'ha de fer costat al projecte global, al projecte que té la marca de nacionalista a les Illes Balears. I no ho vaig fer amb un esperit servilista, per si, arribat el cas, m'arribava alguna «vicaria» o «algun favor». No, no n'esperava res a canvi, senzillament entenc i entenia que la situació nacional a la nostra terra és de per si tan fràgil i tan precària que el més flac favor que podem fer als nostres ideals és emprendre una campanya pública d'autofagocitació, d'autodestrucció.
És des d'aquest punt de vista que no entenc certes maniobres de companys de viatge dits renovadors... No vull citar noms. L'espectacle que ofereix el nacionalisme a les Illes Balears és més aviat trist i poc de veure. I sobretot, molt poc engrescador per a persones que en un moment o l'altre s'han sentit atrets per aquesta ideologia. Sembla que vivim d'esquena a la realitat, que la situació de la llengua catalana i dels altres símbols que defineixen la nostra identitat tenen garantida la seva continuïtat i que no perillen. No ens convendria, entre tots, posar-hi un poc de seny? Pens que seria saludable i tot; fins i tot, recomanable.
Rafel Crespí i Ramis, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.