Antoni Marimon03/10/06 0:00
TW
0

Mentre que a les Illes Balears l'economia manté un gran dinamisme gràcies a la resistència del sector turístic i a l'auge interminable de la construcció, la situació a l'illa de Sardenya, la nostra veïna per l'est, és molt diferent. Amb una extensió de 24.090 km2 gairebé quintuplica la de les Illes Balears. La seva població només arriba a un milió sis-cents mil habitants i és la més baixa d'Itàlia per regions si exceptuam els Alps centrals.

L'emigració sarda ha estat una constant durant els segles XIX i XX, i es dirigia sobretot a l'Europa occidental més desenvolupada i a l'Argentina. Només en aquest darrer país, entre el 1876 i el 1925, hi emigraren 20.000 sards. Aquesta emigració ha desaparegut, en el cas argentí, o ha minvat molt, en el cas de França, Suïssa i altres països europeus, en els darrer decennis del segle XX. Amb tot, i en contrast amb el que s'esdevé a les Illes Balears, la immigració procedent del Tercer Món restà un fenomen limitat. Actualment, no hi ha ni 20.000 estrangers en tota Sardenya mentre que 90.000 sards romanen fora de la seva terra natal...

Històricament, l'economia sarda s'havia fonamentat en les pastures, la mineria i l'agricultura. La indústria sempre ha estat escassa. Els recursos miners, principalment plom, zinc i argent, foren explotats des de l'antiguitat i constituïren, precisament, un dels motius de la conquesta catalanoaragonesa del 1324. En canvi, a l'edat moderna, el sector extractiu sard entrarà en crisi, eclipsat per les extraordinàries mines americanes. Però a mitjan segle XIX, les innovacions tecnològiques, el creixement de la demanda internacional i l'arribada de capitals i de tècnics italians i estrangers facilitaren un boom del sector miner. En són un exemple les mines de Montevecchio, en el Medio Campidano, que conegueren una extraordinària vitalitat a la segona meitat del segle XIX i al començament del segle XX de manera que varen donar lloc a la construcció de tot un poble per als miners. Una altra regió minera important fou la de Sulcis-Iglesias. L'auge miner es va acabar a la segona meitat del segle XX a causa de la competència dels plàstics i de noves mines de l'Est d'Europa i del Tercer Món i totes les mines varen anar tancant.

Pel que fa al turisme, ha tengut un desenvolupament més tardà que a les Illes Balears i s'ha limitat a algunes zones, com la Costa Maragda. Actualment, arriben a l'antiga Sardinia uns quatre milions de turistes.

Aquest turisme, però, no ha servit per a desenvolupar el conjunt de l'illa. El passat 24 de setembre, L'Unione Sarda, un dels principals diaris de l'illa, es queixava que en només un any s'han perdut 9.000 llocs de feina en el sector secundari i que la crisi també afectava el sector ramader. El nombre d'aturats augmenta i els joves tenen moltes dificultats per trobar una primera ocupació.

El govern regional, en mans d'una coalició de centre i esquerra des del 2004, ha centrat bona part de les seves esperances a aconseguir un major finançament de l'Estat italià, però aquest es fa pregar.

En contrapartida, Sardenya ha sabut conservar el medi ambient i l'executiu regional que presideix Renato Saru ha prohibit la construcció a tota la costa en una àrea de dos quilòmetres cap a l'interior. L'especulació i la pressió urbanística només afecten alguns indrets i no pateixen els problemes socials i culturals derivats d'una immigració massiva i descontrolada. Entre el model sard i el model balear, hi hauria d'haver un punt intermedi que permeti un creixement harmònic respectuós amb la natura, la societat i la cultura.