Escriure llibres d'història no és pas fer la guerra, per més que trobem d'ací i d'allà tants i tants manuals de contingut acusadament provocador i incendiari, literalment guerrers. Així mateix, intervenir en operacions de desarmament de guerrilles que es devoren entre si, tampoc no és fer la guerra, ans al contrari. Ocupar la tribuna del Centre de Cultura i Història Militar de Palma per fer-hi córrer una erudita paraula, també és un gest, com els dos anteriors, que se situa en les antípodes d'un qualsevol comportament agressiu, invasor o bel·licista. El mateix diríem d'aquell que es consagra a la recuperació material, carretó i paleta en mà, del patrimoni arquitectònic malmès, o enderrocat per la desídia. En conseqüència, hom podria concloure que el militar d'ofici que escriu llibres d'història, desarma guerrilles, ocupa tribunes de cultura i restaura els béns patrimonials públics, no és -no ho pot ser, en absolut- un militar per a la guerra explícita, sinó per a la pau essencial, per a la distensió i la concòrdia. Vet aquí el perfil que li escau de ple a ple al General d'Exèrcit Lluís Alejandre Sintes, maonès, culte i pacificador. En definitiva, un home que, des de la milícia, s'ha enamorat dels valors de la cultura i del humanisme.
Aquests dies el senyor Alejandre ha deixat petjada per la capital balear, en la presentació del seu darrer estudi historiogràfic, dedicat, en aquesta ocasió, a la campanya espanyola a les remotes terres de Vietnam, en el Sud-est asiàtic, de l'any 1858. L'ha titulat La guerra de la Conchinchina: cuando los españoles conquistaron Vietnam (Edhasa, Barcelona, 2006). En un torrent de més de cinc-centes pàgines, l'autor hi narra, amb una profusió de documents originals molt ben manejats, la missió que comandar el general valencià Carlos Palanca, al capdavant de 1500 homes que anaren a l'expedició com a força aliada de les tropes franceses de Napoleó III, delerós de consolidar la presència del seu país a Extrem Orient.
Acabada que tingué la presentació pública del seu nou estudi, el senyor Alejandre, l'endemà, volava a Madrid, i de Madrid a Bogotà, la capital de Colòmbia. Una nova encomana pacificadora el transportava enllà de l'Atlàntic. Crec que el senyor Alejandre deu ser el militar menorquí que més vegades ha posat els peus en terres americanes, no per cobejar, ocupar o sotmetre en nombre de corones i governs, sinó per dur-hi la pau. El fusell del senyor Alejandre, sense ser flonjo ni covard, indisciplinat o dèbil, és un fusell de pau. De la boca de l'arma acostumen de sobresortir-hi les ales nívies d'un colom perfectament blanc i, en el bec, portador d'un brot d'olivera. Açò, abans que vessar-hi la pólvora i el foc. Posseeix les medalles de Nacions Unides per la participació estrènua en les operacions ONUCA i ONUSAL. També és Medalla do Pacificador de Brasil, Medalla Camilo Ortega de Nicaragua, Oficial de la Legió d'Honor de França, Creu de la Victòria de Xile i del Mèrit Militar de la República de l'Uruguai, a més d'un bon enfilall d'altres condecoracions espanyoles ben conspícues. És clar, no cal dir que la prolixa i brillant argenteria de pit l'ha assolida sense disparar un sol tret contra la vida de cap ésser humà. Sovint he repetit que el senyor Alejandre ha escrit una fulla de serveis més aviat vinculada a fites de pau que no pas a episodis de violència, ferits i morts provocats per la seva destresa amb les armes de la Infanteria. És per açò que moltes vegades he pensat que hi ha una generació de militars de carrera, en aquest tombant de segle en el món Occidental, molt interessant, de perfil inaudit, que, a voltes, despunta cap a una època renovellada de la història militar de la humanitat. És una generació que, sense desdir-se de la raó fonda i fatal que impregna la professió militar, ha esdevingut element de pau o d'interposició entre contendents. Vull dir que practiquen la pau i no la guerra oberta. Em sembla que s'està forjant en el món dels nostres dies un seductor perfil d'enorme vàlua. De moment, podem constatar que es tracta d'una evolució que, si no s'anorrea, ha fet capgirar en bona mesura la idea clàssica, secular, de l'exèrcit per al combat i la mort, reorientant-lo a la idea de l'exèrcit humanitari i pacificador. El senyor Alejandre, en tot cas, n'és una prova vivent, plenament esperançadora i, per mi, modèlica, que Menorca recordarà a perpetuïtat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.