Sota l'asfalt hi ha el sementer

El setembre del 2005 el Consell Econòmic i Social de la Unió Europea va emetre un interessant dictamen sobre l'agricultura periurbana (és a dir la que es du a terme en els entorns urbans). Segons el CES la metropolització del territori europeu provoca una pèrdua contínua i irreparable de sòl fèrtil. El document apunta que les funcions mediambientals, socials i econòmiques que realitzen els espais agraris «tenen en les àrees periurbanes una major rellevància que en la resta del territori». Des d'aquest punt de vista, l'agricultura periurbana és molt més que una activitat econòmica, ja que en aquestes àrees «el sòl agrari actua com a pulmó verd de les grans urbs i (...) són un element fonamental en l'ordenació territorial que impedeixen el creixement il·limitat de les ciutats, generen paisatge i humanitzen els entorns urbans». El documentat anàlisi del CES conclou que «cal introduir en la societat la cultura del sòl com a recurs natural limitat i com a patrimoni comú de difícil recuperació una vegada destruït».

Al costat de l'agricultura periurbana hi ha una altra agricultura que està tenint una enorme expansió: l'agricultura urbana. És a dir la que es desenvolupa a l'interior mateix de les ciutats aprofitant els petits terrenys annexos a les vivendes, solars abandonats, voreres de carreteres, terrats, espais públics degradats, etc. Aquesta agricultura urbana té la seva expansió més forta en els països en desenvolupament, però també és present a les grans ciutats del món desenvolupat.

Segons la FAO uns 800 milions d'habitants de ciutats participen en activitats relacionades amb l'agricultura urbana i periurbana. I es calcula que proporciona el 15 % dels aliments consumits a les zones urbanes.

El món anglosaxó és molt sensible a les conseqüències de l'expansió metropolitana. Els principals models de gestió integrada dels espais periurbans, preservant terres agrícoles de primera qualitat i lligant-ho a la seguretat alimentària i a la promoció d'una alimentació saludable, es troben als EUA, Canadà i Gran Bretanya. Les autoritats locals de Toronto, Ottawa, Nova York, Washington o Bristol, duen anys treballant en aquest camp. Cal destacar associacions com City Farmer, Canada's Office of Urban Agriculture, Just Food, The Urban Agriculture Network, Sustain, FoodRoutes Network, etc. Ha pres cos un moviment que cerca de relacionar el consum alimentari amb les produccions locals properes. Les ciutats tenen programes per recuperar els mercats locals i constituir xarxes de venda directa que ajuden al manteniment de les explotacions agràries. En aquestes ciutats l'agricultura periurbana, en les seves distintes varietats, rep un ajut públic molt important.

Les opcions de l'agricultura periurbana passen per aprofitar les oportunitats que ofereix la proximitat d'un mercat consumidor. A partir d'aquí es poden articular formes de venda directa que tornen a fer possible que la població redescobreixi els aliments naturals i les persones que els han produït. A poc a poc, aprofitant les escletxes que deixen la globalització alimentària i la urbanització del territori, municipalitats, agricultors i consumidors van obrint un nou camí.

Ben al contrari de Palma, on tot i haver-hi iniciatives ben valuoses, la ruralia ciutadana, en tota la seva extensió, està sent piconada acceleradament per donar pas a processos d'especulació urbanística i a usos no agraris. La manca de sensibilitat davant els valors de l'espai rural de Ciutat és sorprenent, si és que encara ens pot sorprendre res. La destrossa de Son Ferriol, Sant Jordi, S'Aranjassa, Son Sardina o La Real sembla no tenir més límits que els que fixa el mercat immobiliari.