El món als ulls dels infants

Ara m'intriga que deu pensar un nin que es mira de tant en tant les planes d'internacional d'un diari. La imatge esfèrica del planeta Terra deu ser, a aquesta edat, quelcom del tot assimilat -amb petits ensurts com el canvi d'estatus del germà Plutó- però, què hi ha del que passa arreu del món? A Hongria i ha disturbis perquè han enxampat el primer ministre reconeixent que ha mentit -reiteradament- al personal sobre la situació econòmica, i a Tailàndia han engegat un cop d'estat per reprendre amb més ànim la democràcia. Hi ha tropes de molts països repartides per nombroses zones de conflicte, però aquests conflictes no presenten vies de solució. Els Estats Units dominen el món com un gendarme, ningú no sap per què, com ningú no es fixa en la contradicció que això suposa respecte el criteri principal d'importància de les nacions del món, segons la població jove (i bona part de l'adulta): la força de les seves seleccions de futbol. Què serien els Estats Units amb un parell de mundials a la butxaca? (Val més no pensar-ho). Potser aquesta concepció simplificada de la geopolítica es completi amb alguna imatge del telenotícies, per exemple la del convuls Chaves cridant des de la tribuna de l'Assemblea General de l'ONU, justament contra Bush, identificant-lo amb el dimoni i fent broma sobre l'olor de sofre que hi va deixar la seva presència el dia anterior. O potser amb les imatges dels dirigents dels països àrabs, tan ocupats amb la justificació de la violència que no tenen temps per elevar ni un mil·límetre el nivell educatiu o econòmic de les seves amplíssimes, i joveníssimes, poblacions, o dels iranians, que no tenen altra curolla que repetir l'Alcorà, vigilar que les dones vagin tapades de cap a peus i desenvolupar una indústria nuclear, o amb la situació poselectoral mexicana, que només pot identificar-se amb les baralles sobre les eleccions a algun notable club de futbol. O amb la imatge dels països sud-americans, lliurats al dilema perpetu entre el creixement (una obsessió que els fa ser més pobres que fa quinze o vint anys) i la solidificació democràtica (que avança, o retrocedeix, o s'estanca, segons els interessos dels nord-americans), o de la Xina, que es presenta com el gegant econòmic i alhora l'amenaça que acabarà amb la pau mundial. I encara més, tot completant l'estampa internacional, afegim-hi les esporàdiques actuacions dels països anecdòtics, normalment associats a catàstrofes polítiques o a desastres naturals, esdeveniments tots que es repeteixen sense afectar-nos, com si fossin una llei més de la naturalesa. Tot aquest arsenal d'informacions, en el millor dels casos, deu provocar desconcert i estranyesa, la sensació que -en un món declaradament global i cosmopolita- vivim de fet en un reducte excepcional, la sortida del qual et du a uns paratges més terrorífics que les planícies lunars. No parlo dels joves que tenen al cap convertir-se en cooperants internacionals a algun país africà, ni dels que han viatjat per tres o quatre continents, sinó del jove diguem-ne del carrer que es mira de tant en tant els diaris. Què hi deu veure, en el panorama mundial? Desconcert, estranyesa, absurditats, a més de fam i de misèria i del foc de les guerres, i, per ventura, aquesta sensació d'immobilitat que el fa sospitar, i témer, que d'aquí a vint o trenta anys la situació serà pràcticament igual. Sí, hi ha miracles esporàdics i la UNICEF fa la seva tasca i algunes societats han conegut la democràcia i la televisió i la xarxa expandeixen coneixements i innovacions nous gairebé sense límits, gairebé, però som lluny del govern mundial que Bertrand Russell proposava com a condició primera de una humanitat racional i lliure, no sotmesa als interessos dels estats ni, per descomptat, de cap grup tirànic. Mirar-se el món amb ulls joves és ... necessari, curiós, i segurament desconcertant i trist.

Josep M. Llauradó, escriptor. \Uarrakis.es\>