L'extrema dreta i els No Alineats

L'advertiment de Rodríguez Zapatero sobre l'aflorament d'una nova extrema dreta és molt pertinent per quant pot influir en la reconsideració, per part de l'opinió pública, de la ideologia predominant en la cúpula del Partit Popular. Ara bé, l'encert d'aquest advertiment no podrà recollir un dels fruits de més consideració si s'hagués produït abans de signar-se el pacte dit anti terrorista, que permeté la confecció de la Llei de partits polítics. L'impuls d'aquesta llei ja no podia originar-se si no per una ideologia d'extrema dreta, de la qual l'actual situació del PP no és més que una evolució natural. Rodríguez Zapatero ja fou a bastamnent advertit sobre el significat profund d'aquell pacte, atès que fins i tot el llenguatge del PP era aleshores propi de les ideologies d'extrema dreta. Ara sembla haver-se'n adonat, i no és negatiu que hagi fet públic el seu pensament sobre aquesta qüestió, però ja fa estona que hauria d'haver adaptat l'estratègia del seu partit a una realitat que demana ser contrarrestada amb contundència en l'àmbit polític i social. La «nova» extrema dreta a què al·ludeix Rodríguez Zapatero té en Mariano Rajoy el que molts consideren el seu element més moderat, fins al punt que els rumors apunten a una maniobra interna per desplaçar-lo del comandament del partit, tota vegada que la seva presumpta moderació no hauria satisfet les perspectives dels més durs (Aznar, Acebes, Zaplana). I, no obstant això, des de fora no es veu cap manca de sintonia, ja que Rajoy no perd oportunitat per mostrar la seva alineació amb la cúpula dels «populars». El llenguatge que ha emprat per parlar de la cimera dels No Alineats pertany al patuà més despectiu, qualificant de «normals» els països amb els quals, en la seva opinió, hauria d'estar Espanya, davant dels que donarien suport a Iran en les seves aspiracions a disposar de la bomba atòmica. La desvergonya d'aquest llenguatge es posa encara més en evidència si hom recorda que Aznar, davant el major crim dels darrers anys, donà suport als països que no se sentiren concernits per la legalitat internacional i s'allunyà de països com França o Alemanya, la «normalitat» dels quals la lògica de Rajoy negaria taxativament.