La bona vida dels moixos

La californiana Lorraine Chittock va publicar un llibre dedicat als moixos del Caire (Cairo Cats, Camel Caravan Press, Caire 1999) on es dedica a mostrar la bona vida d'aquests animals i l'excel·lent relació que mantenen amb els humans. Cosa estranya, dins una gran urbs de prop de vint milions d'habitants, molts dels quals no van gens sobrats de possibles per arribar al final del dia. Però els moixos són els moixos, i això ja ve dels temps antics dels faraons. Momificats o pintats a les parets de les tombes, aquests donen molt de material a qui es vulgui endinsar dins l'egiptologia. Això ha transcendit al món de les còpies per a turistes que en tenen un bon assortiment, gràcies al maremàgnum de les generalment horroroses peces que es posen a la venda. El pitjor del món faraònic és la perpetuació de «l'estil» que, amb l'arquitectura, ha arribat a les zones de peatge de les autopistes. Els moixos van a la seva. Prenen el sol quan els ve de gust, s'estiren sobre les catifes de les mesquites, fan badalls damunt les tombes dels cementiris habitats, miren passar la gent des de l'aguait privilegiat del mostrador d'una botiga... També ocupen les cadires d'algun restaurant, i no es desperten fins que descobreixen que ha arribat un client disposat a compartir part del dinar amb ells. La seva agilitat els dóna coratge fins a límits insospitats. Llavors, quan es passen de mida, rebran un «arruix!» del cambrer. Això vol dir fer-se dos metres lluny per, un cop passat el perill, tornar a enfilar-se per les cames del generós comensal. Hi ha per triar, Cathy.