Estimat Llorenç: fa vint-i-cinc anys que partires. Mig segle orfes de la teva presència, de la teva extraordinària humanitat i del teu gran sentit de l'humor, que sempre ens feia venir un somriure als llavis. En els moments més difícils de la meva vida vares ésser llum que fonia totes les foscors.
Record en especial el viatge que férem plegats a Eivissa. Ens acompanyaven el teu amic Antoni i en Pau Fornés. Anàvem convidats a can Vicenç Calbet, una altra gran persona i que també, desgraciadament, ens va deixar massa prest. Emparats per la llibertat que representava l'Eivissa de l'any mil nou-cents setanta-dos, volíem alliberar-nos per uns dies de les estretors d'una Palma que encara mirava de reüll segons quines actituds no gaire convencionals. Partírem en barco i hi havia mala mar. Tot voltava i un canet anava amunt i avall vomitant als nostres peus. Els qui coneixen en Pau Fornés ja poden suposar com acabaren la madona i el seu ca.
A Eivissa, vestits de «hippies». Despullàrem el cos i l'esperit i arraconàrem la desfressa quotidiana que arrossegàvem durant tot l'any. Tu t'endiumenjares amb una brusa índia de seda negra, plena de pedres de colors i símbols pagans. Tots els dies que passàrem a Can Puvil varen ésser una festa. Convertida en model improvisada, en Vicenç intentava dibuixar-me seguint els vostres consells. Probablement aquests dibuixos no figuraran mai a cap antologia del pintor. Les rialles fan tremolar el pols i la frigola no ajuda gaire.
Et vàrem nomenar rei de la contrada. Assegut a una cadira de vímet, convertida en improvisat tron, en Vicenç et coronà i en Pau i jo, agenollats als teus peus, et retérem homenatge. N'Antoni va immortalitzar la imatge, una petita foto d'aficionat que encara conserv, a la qual el pas del temps no ha aconseguit apagar l'alegria del teu rostre, maldament n'hagi esvaït els colors.
Et record també al meu costat a la Plaça Major, durant el Congrés de Cultura Catalana de l'any 77. Jo duia la cama enguixada i no em podia moure gaire, tu, tan amable com sempre, em feies companyia. Xafardejant i arreglant el món, passàrem hores asseguts a l'ombra d'arbres de brancam pintat i fulla que cap oratge feria mai tremolar. Mirant les fotos del passat, et veig tot mudat i elegant, amb el teu vestit fosc de gala i bufanda de seda blanca al coll, fent de testimoni de les meves noces, enmig d'en Manolo Coronado i d'en Pau Fornés, tots tan ben posats en el nostre paper. Fugisseres mirades de complicitat i mitges rialles amagades.
Eres petit, però tenies un cor tan gros que hi cabia tota l'estimació del món. Un cant a l'amor i al patiment, que tantes vegades van lligats, són els versos del teu poemari «I tanmateix pallasso ...» comences el llibre amb els mots d'en J. Salvat-Papasseit «La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un pallasso qui agonitza» i el clous amb aquestes paraules teves que resumeixen el teu gran desig d'estimar en llibertat: «Sí, senyors, llibertat! demà, avui, sempre ...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.