Elegia per un planeta que va deixar de ser-ho

De totes maneres no puc deixar d'identificar-me amb les minúscules coses, amb les insignificants, amb aquelles que no fan modestament, i dit amb tota l'estima del món, l'alçada d'un ca assegut. I tu ho has estat així! Has tengut una vida tan efímera! Setanta-sis anys, mes envant mes enrere, per ser quasi exactes. I què són setanta-sis anys mesurats amb magnituds astronòmiques? Què són setanta-sis anys quan qui més qui menys dels teus, ara ja excol·legues, poden presumir d'existències mil·lenàries elevades potser, fins i tot, a alguna potència, que la meva escassa predisposició al càlcul matemàtic poden intuir? No són res, ni tan sols una cagaradeta de mosca, ja em perdonaràs l'exabrupte, devora la Terra, per exemple.

D'altra banda, he de manifestar que t'envege, estimat Plutó, perquè has passat de la glòria a la no glòria sense adonar-te'n. Vull dir que si tenguessis, cosa que no és gaire recomanable per altra banda, ànima humana o sentiments humans sabries que no has patit. Existies, suposadament feliç, abans de ser planeta i ara que ets com una mena de «planeta honorari», gairebé com no sé si dir-ne com una mena de «doctor honoris causa» del sistema solar, també existeixes feliç. I res en tu ha canviat. No te n'has adonat de la teva ascensió als cels ni tampoc de la caiguda als inferns. Quina enveja, una existència així, sense dolor. No com aquesta terra nostra que passarà de ser una terra amb entitat pròpia, vull dir amb rei propi, moneda pròpia, idioma propi, paisatge propi, a ser una terra sense identitat, sense idioma que la distingeixi, amb un paisatge uniforme confegit d'una successió de teulades i una mena d'artèries, que se'n diuen autopistes. I aquesta mutació anirà acompanyada de sofriment, perquè hi ha un grupet de gent, que a vegades ens diuen la reserva, que ens l'estimam amb especial devoció, i estimam el paisatge i la llengua i la terra... A vegades no tenir consciència és la millor garantia de felicitat. Tu, tan llunyà als suposats científics que et descobriren, no has tengut temps de tenir-ne, de consciència. I has viscut feliç, a la teva, girant a la teva òrbita. Sense preocupar-te de res, indiferent a les disputes...

I és que, sense voler-ho, estimat Plutó, has estat també una metàfora, tan grotesca i sarcàstica com vulguis, del que passa per aquí. Ara resulta que per ser Planeta, sí deixem-ho que ho escrigui així, en majúscules, s'ha de tenir entitat corpòria. Qui té bo vola, i que no en té, rodola, diuen per aquí. I tu, no n'has tengut de bo. Sol ser la gruixa allò que dóna entitat. La gruixa del compte corrent o del diàmetre de la massa, tan se val! Per això, n'hi ha per aquí que com que tenen molta gruixa poden gaudir de privilegis, com de ser Planetes amb majúscules. Sí, te'n pots fer creus, ja! Però n'hi ha que poden tenir piscines en domini públic, o poden fer-se un xaletarro fora d'ordenació legal o els poden requalificar un terreny rústic, i tot per tenir gruixa, mentre que els que tenim la pell prima ja podem anar ben alerta i si volem canviar una teula ja sabem què ens toca: anar a pagar el permís a l'ajuntament.

Finalment, i perdona'm que torni al terreny personal, m'ha agradat que hagis fet una mica la punyeta a la gent. Saps que per culpa teva moltes enciclopèdies quedaran obsoletes i que molts de llibres de text també ho seran. Ja és com un miracle, això! A mi també m'agrada fer una mica la punyeta, però no crec que mai per mai aconsegueixi una campanada com la teva. Bé, estimat explaneta, m'agrada més això que no l'eufemisme de «planeta nan», et desitj amb un telet d'enveja, que siguis feliç. Ha estat un plaer haver-te conegut i memoritzar-te en una cançoneta que també s'haurà de canviar. O a l'escola ja no aprenen les coses de memòria i amb cançoneta?