Noves Generacions

Era dia 18 d'agost, divendres, al matí. Em va semblar que la jornada començava bé i que amb una mica de sort aniria així tot el dia: de primera. Per acabar de confitar les expectatives, el vespre hi havia carreres. Després d'haver fet un berenar que, contra els meus desigs, fou ben frugal, vaig disposar-me a llegir aquest diari, eDiari de Balears. Després de pegar una mirada als programes de Manacor i Son Pardo -el primer és el primer- els ulls m'anaren aviat cap a un anunci pagat, crec, per Noves Generacions. Un anunci que, en un principi, em va omplir, dic la veritat, de goig. Els portaveus de l'esmentada organització em convidaven -convidaven a tothom, és clar- a acudir el dia següent, dissabte, a una mena de manifestació o contramanifestació que es faria a la platja de sa Marjal de Son Servera. Es convocava -deia l'anunci- amb la finalitat d'oposar-se a una altra manifestació que -entenien- era de caire radical. La convocada per Noves Generacions, allunyada de tota radicalització, defensava, al contrari, l'hospitalitat, la llibertat i la tolerància. Perfecte. Jo també en som partidari, d'aquests valors. Vaig llegir amb cura el que deia l'anunci i ara miraré d'oferir-ne una selecció. Intentaré que l ús dels punts suspensius, inevitable si no vull allargar l'escrit, no alteri el sentit del que deia, o diu, l'anunci original «Noves Generacions de les Illes Balears no pot quedar impasiu davant els radicals... El proper dissabte..... et volem convidar a compartir amb nosaltres un crid ben fort contra aquells que ens volen imposar els seus criteris totalitaris... Si no tens com venir nosaltres et duïm...». Com podeu suposar, ràpidament vaig sentir que el meu goig matutí havia estat tan breu com el berenar: una alegria de conill. No vaig poder evitar tornar-me a submergir en la penosa reflexió que quasi sempre m'acompanya: que el temps, com digué magistralment el d'Efes, no deixa d'escolar-se. El temps i la vida, naturalment. Amb la lectura del comunicat i de la seva original sintaxi la meva litèmia degué minvar i vaig rememorar -esper que sapigueu perdonar la referència personal- amb nostàlgia infinita d'aquelles hores matutines en què ma mare, robant hores a la son i amb una intel·ligència que a mi sempre m'ha mancat, m'explicava la lògica que hi ha sota qualsevol sistema lingüístic. Una lògica distinta, radicalment distinta, vaig pensar, a l'emprada pel qui havia escrit l'anunci i/o convocatòria. La paraula «impasiu», que figura al principi, no la vaig sentir mai quan, de nin, estudiava gramàtica. He consultat els diccionari actuals i tampoc l'he trobada. Ni a l'Alcover. Es tracta, doncs, i amb tota seguretat, d'un neologisme creat pel redactor del comunicat. Vaig abandonar els diccionaris, que m'havien estat inútils i vaig intentar esbrinar, emprant el sistema deductiu, el possible significat del neologisme que acabava d'aprendre. «Impasiu», diu la lògica lingüística que vaig aprendre, significa, per mor de dur davant la partícula negativa «in», o «im», el contrari de passiu. Voldria dir, idò, actiu. Endevinar què vol dir «quedar actiu» supera -vos ho promet- la meva capacitat de comprensió. Em don per vençut. «Impasiu» pot constituir un neologisme, sí, però -deman- què hi afegeix, l'esmentat neologisme a l'idioma. No li podrien fer altres favors a la nostra menyspreada llengua? Què aconsegueixen amb ell les noves generacions sinó confondre els vellets com jo, vellets que aprenguérem un altre sistema lingüístic? Continuem. La frase que, en l'escrit de propaganda, segueix al neologisme citat no m'aclarí, tampoc, els meu dubtes. La contraconvocatòria seguia i deia «el proper dissabte et volem convidar a compartir un crid ben fort». Aquí hi ha, com a mínim, tres problemes. El primer té relació amb allò que els lingüistes clàssics anomenen consecutio temporum i que a mi m'explicà molt bé na Teresa Homar. En el sistema lingüístic que em va explicar, la frase hauria de ser «el proper dissabte et convocarem» o, segurament millor i més prop de les intencions del redactor, «et convocam pel proper dissabte», però mai de la vida «el proper dissabte et convocam». El segon problema ve de l'expressió «Compartir un crid». Home, jo sé com es comparteix una coca o, fins i tot, una il·lusió, però compartir un «crid»? No sé com es fa per compartir un crit ni qualsevol expulsió de l'aire que emmagatzemam a l'interior del nostre cos. Hi ha, també, la possibilitat que la paraula «crid» no dugui com sembla una falta d'ortografia, sinó que sigui, també, un neologisme, i que tengui un altre significat que el que té «crit escrit amb t final». En els diccionaris habituals, però, no hi figura. I el tercer problema: «Criteri totalitari». El significat de criteri l'he hagut d'aprendre per les meves funcions de cronista hípic. «Criterium» és una paraula molt important i indica una carrera per saber quin és el millor d'una generació. Però «criteri totalitari» em deixa realment perplex. Anem anant, que diuen els valencians. La meva estimada mestra em va dir que podria triar entre les expressions «si no saps com venir» o «si no tens en què venir». Però m'hagués deixat sense una besada -el pitjor del càstig de la vida- si hagués escrit, com ho fa el comunicat, «si no tens com venir». Els de Noves Generacions, els deuen castigar d'alta manera. Si no, anirien més vius. Al acabar la lectura -no ho vull amagar- vaig tenir una certa dosi de curiositat. Qui era el redactor de l'anunci? On havia estudiat? Quin nivell de català posseeix? Amb quins criteris -ara em sembla que sí, que està ben usada la paraula criteri- havia estat seleccionat?