Lliçó d'Amèrica del Sud a Europa i... al PP

Aquest fet ha passat al parlament d'Uruguai, estat d'uns tres milions i mig d'habitants, la majoria dels quals, quasi un 90%, són d'ascendència europea, majoritàriament espanyols, i la resta són mestissos o d'ascendència africana. Per tant, com us podreu imaginar, la llengua oficial és el castellà. Aquest país pertany a Mercosur (Mercat Comú del Sud), juntament amb Argentina, Brasil, Paraguai i Veneçuela i pretenen avançar cap a una integració econòmica, política i cultural, semblant a la Unió Europea. En són membres associats Xile, Bolívia, l'Equador, Colòmbia i el Perú, i ha iniciat aquest camí, Mèxic. Aclarit tot això s'ha de dir que el Parlament uruguaià ha aprovat per unanimitat demanar a Mercosur que admetin com a idioma oficial el guaraní, que és llengua cooficial al Paraguai des de 1992, país que té més de sis milions d'habitants, el 95% dels quals són població mestissa, descendents d'espanyols i de guaranís.

Ho han demanat tenint en compte la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, aprovada l'octubre de 2003 per la Conferència General de la Unesco. Entre els arguments que s'han utilitzat per defensar aquesta incorporació lingüística, han usat el que diu que el patrimoni immaterial és la base de la identitat i la diversitat cultural d'infinitat de comunitats i nacions i, per tant, posseir valors constitutius i definitoris de tots ells fa que adquireixin en el nostre món contemporani un valor fonamental com a manifestació existencial dels pobles. També han utilitzat l'argument d'un dels objectius de la Convenció que és el de salvaguardar el patrimoni cultural immaterial, el respecte cap a ell i la sensibilització en l'àmbit local, nacional i internacional. Que el patrimoni cultural immaterial es manifesta en les tradicions orals i en la llengua com a vehicle d'expressió. També han tengut en compte que hi ha comunitats indígenes que parlen el guaraní a Bolívia, a Brasil i a Argentina, on a la província de Corrientes també és llengua oficial. La reivindicació del guaraní suposa el reconeixement de la diversitat ètnica i lingüística de la regió i d'Amèrica Llatina. Es tracta d'un acte de dignitat i de recomposició cultural i social, impulsat de manera democràtica i participativa pels pobles de la regió. També afirmen que aqueixa és la raó que ha inspirat el President de Bolívia, Evo Morales, a decretar l'obligació que tots els funcionaris públics bolivians sàpiguen almenys un dels tres idiomes nacionals de Bolívia: el guaraní, el quítxua o l'aimara. No entrarem en la història que el guaraní havia estat perseguit i que se l'havia intentat foragitar del Paraguai i que no es va aconseguir, igual que li ha passat i li passa al català.

Crec que és una bona lliçó el fet que un país veïnat defensi la llengua subordinada d'un altre; segurament no entendrien mai el fet de l'oposició existent entre els països europeus a fer que el català pugui ser llengua oficial de la UE. Bàsicament és a causa de la persecució subliminal que té el Partit Popular contra la llengua catalana, la pròpia d'aquí; és subliminar amb fets com el de la falsa elecció de llengua i de l'impossible trilingüisme, però persecució real amb altres mesures com el fet de no voler obligar a conèixer-la als funcionaris o no voler que tengui els mateixos drets que el castellà a l'Estatut i el que és més greu, que duguin aquesta consecució al Tribunal Constitucional, encara que s'hagi aprovat al Parlament català, al Congrés i al Senat i pel poble en referèndum. Això a Sud-amèrica no ho podran entendre mai, ni crec que a cap altra part del món. Els votants... sí?