El Palimpsest d'Arquímedes

Johannes Myronas va ser un monjo ortodox que va viure a Jerulasem devers el segle XII de la nostra era. En aquell temps els pergamins eren escadussers i cars, però sembla que en Johannes va tenir sort i va aconseguir un manuscrit vell -ja tenia més de dos segles- que estava perdut per una biblioteca de per allà. El va desenquadernar, va esborrar els escrits que hi havia -tanmateix eren coses inintel·ligibles- fent servir un tros de pedra pómez amb suc de llimona o llet, va xapar les pàgines per la meitat i les va tornar a relligar. D'aquesta manera va convertir les 90 pàgines del vell manuscrit en un flamant palimpsest -és a dir, un manuscrit de pergamí reciclat- de 177 pàgines que va omplir d'oracions ortodoxes. Aquest manuscrit reapareix a Constantinoble el 1906, quan va ser examinat per experts, publicat a partir de fotografies i traduït a l'anglès. En aquell moment estava dipositat a la biblioteca d'un monestir ortodox prop de Jerusalem, d'on va ser robat cap al 1920. Sembla que uns falsificadors li varen afegir dibuixos d'inspiració bizantina amb els quatre evangelistes, amb l'objectiu d'augmentar-ne el valor i va anar a romandre perdut entre les pertinences d'un col·leccionista de manuscrits a París. Cap a finals de la dècada dels 90 la Galeria Christie's va anunciar la seva subhasta, moment que va ser triat per Patriarcat Ortodox de Jerusalem per a reclamar-ne la propietat via judicial. Un plet que va perdre l'església, la qual cosa va permetre que fos comprat per un col·leccionista privat -per dos milions de dòlars- que el va cedir a un museu de Baltimore, on diversos equips d'universitats americanes s'hi han esmerçat amb les darreres tecnologies per tal de recuperar els texts del segle X que tan fervorosament havia esborrat el monjo Myronas amb l'objectiu de posar-hi les seves pregàries. Un texts que van resultar ser, a la fi, l'única còpia que existia dels treballs més importants d'Arquímedes. El Palimpsest d'Arquímedes -nom amb el qual és conegut el manuscrit esborrat per Myronas- ha estat notícia aquests dies gràcies que se li estan aplicant tècniques novíssimes -feixos de raigs X accelerats amb un sincrotó- per tal d'intentar desxifrar una dotzena de pàgines que s'havien resistit a les tècniques existents fins ara, incloses les basades en processament digital. Sembla que la idea va sorgir -com moltes de les idees innovadores- de la confluència casual de dues disciplines llunyanes: un dels investigadors que feia feina amb el sincrotó de la Universitat de Stanford, estava investigant la presència de ferro als espinacs, quan va assistir a una conferència d'un dels investigadors que tractava de desxifrar el Palimpsest, el qual va esmentar que la tinta emprada per l'escriba anònim dels texts d'Arquímedes també contenia ferro. Detectar partícules de ferro als espinacs o a les fulles de pergamí venia a ser el mateix i així ho estan verificant aquests dies a Stanford, tal i com es pot comprovar al web del projecte, on cada dia hi pengen les imatges que han obtingut. Ja ho poden veure: una trama que no té gaires coses a envejar a la del Codi de Vinci. Tot i que no em puc estar de dir que trob molt més interessant la del Palimpsest que la del Codi, per moltes i variades raons, entre les quals no hi juga un paper menor la importància dels escrits originals del Palimpsest. La blogosfera mundial va plena d'apunts sobre els treballs en el Palimpsest i, naturalment, predominen aquells que es lamenten de com la barbàrie -en forma de fanatisme religiós- va posar en perill l'existència d'una peça tan cabdal pel coneixement universal. Ho he de confessar, aquesta també va ser la meva primera reacció instintiva quan vaig llegir la notícia: maleir el pobre frare Myronas per la seva ignorància i insensibilitat. Tanmateix, també hi ha d'altres veus -entre les quals cal assenyalar un dels principals investigadors del projecte del Palimpsest- que asseguren que el text original ens ha arribat gràcies que va ser protegit per les pregàries escrites damunt. La qual cosa no treu que ens hàgim de lamentar sobre la necessitat de protegir del fanatisme religiós i d'aquesta manera tan rocambolesca el nostre patrimoni científic o artístic, o el que sigui. Una reflexió que no és gens baldera en un moment com aquest on assistim -per un moment anava a escriure estupefactes, però està clar que no hi diu- a tota casta de barbàries bassades en fonamentalismes religiosos. No, no s'hi val mirar només cap als budes d'Afganistan, per ser justs també cal mirar -per exemple- cap als vets d'en Bush i afegitons contra les investigacions en cèl·lules mare. I és que tot va i ve d'allà mateix.