La bava de les bèsties

Devia tenir devers sis o set anys i ben segur encara anava a l'escola de sor Antònia, una monja alta i grossa, sense cintura i espatles amples, de faccions agradables així mateix, però que no gaire afectada de somriure ni afalagar-nos, a nosaltres, eixerits ninetxos de postguerra. Era la monja que ens ensenyava les primeres lletres, a transformar en signes els sons que fèiem amb les paraules de la veu, en els iniciàtics dibuixets a la pissarra. O potser ja anava amb sor Margalida, que era la que arrodonia el misteri alt de l'escriptura ja lligada en forma de frases i oracions, i els primers comptes de sumar i restar. Amb aquestes que vengueren les assenyalades festes de Sant Vicenç de Paül, ja saben, rompre a garrotades una olla o dues amb una embosta de caramels dedins, que tothom en menjava manco el que la rompia ulls tapats amb un mocador, carrera de cintes amb bicicleta els que en tenien, que eren pocs, i a peu a pas lleuger i sense parar-nos per a res, cametes falagueres, per a la resta. Jo era dels de la resta. Com que, com ara, ja era un bolic de nervis, enganxava poques cintes de coloraines, jo. I plorera mal retinguda barram estret. En aquestes estàvem quan ja dequeia l'horabaixa, que me'n vaig adonar que, al racó que feia, que encara ara fa la pròxima entrada a l'Hospici, mitja dotzena d'al·lots més grans, dels que ja tenien vuit o nou anys, que ja devien anar a primera ensenyança al Col·legi San Marcos ben segur, ja havien feta la primera comunió certament, que enmig d'ells en tenien un d'allargat en terra panxa per amunt, que mentre un li agafava les cames i li ventava coces per les natges i pel cul, un altre li agafava els braços pels canells, mentre un tercer, el més mal alletat de tots, se li havia assegut damunt el ventre, els genolls sobre les clavícules, mentre entre bones rialles el galtejava mà plana i algun pic no tan plana, i li anava escopint a la cara, als ulls, a la boca..., un més que estava ajupit a la gatzoneta a la seva dreta, li envergava cops de puny pels buits... Dos més s'ho miraven gatinyosos... I el que rebia, unes llàgrimes com el puny, clar. Mai vaig arribar a saber el perquè d'aquella salvatge humiliació. Ni tampoc com acabà tot plegat, que a dir ver, molt malament no podia acabar, els jocs no eren gaire feixucs a aquelles tendres edats.