La bava de les bèsties

TW
0

Devia tenir devers sis o set anys i ben segur encara anava a l'escola de sor Antònia, una monja alta i grossa, sense cintura i espatles amples, de faccions agradables així mateix, però que no gaire afectada de somriure ni afalagar-nos, a nosaltres, eixerits ninetxos de postguerra. Era la monja que ens ensenyava les primeres lletres, a transformar en signes els sons que fèiem amb les paraules de la veu, en els iniciàtics dibuixets a la pissarra. O potser ja anava amb sor Margalida, que era la que arrodonia el misteri alt de l'escriptura ja lligada en forma de frases i oracions, i els primers comptes de sumar i restar. Amb aquestes que vengueren les assenyalades festes de Sant Vicenç de Paül, ja saben, rompre a garrotades una olla o dues amb una embosta de caramels dedins, que tothom en menjava manco el que la rompia ulls tapats amb un mocador, carrera de cintes amb bicicleta els que en tenien, que eren pocs, i a peu a pas lleuger i sense parar-nos per a res, cametes falagueres, per a la resta. Jo era dels de la resta. Com que, com ara, ja era un bolic de nervis, enganxava poques cintes de coloraines, jo. I plorera mal retinguda barram estret. En aquestes estàvem quan ja dequeia l'horabaixa, que me'n vaig adonar que, al racó que feia, que encara ara fa la pròxima entrada a l'Hospici, mitja dotzena d'al·lots més grans, dels que ja tenien vuit o nou anys, que ja devien anar a primera ensenyança al Col·legi San Marcos ben segur, ja havien feta la primera comunió certament, que enmig d'ells en tenien un d'allargat en terra panxa per amunt, que mentre un li agafava les cames i li ventava coces per les natges i pel cul, un altre li agafava els braços pels canells, mentre un tercer, el més mal alletat de tots, se li havia assegut damunt el ventre, els genolls sobre les clavícules, mentre entre bones rialles el galtejava mà plana i algun pic no tan plana, i li anava escopint a la cara, als ulls, a la boca..., un més que estava ajupit a la gatzoneta a la seva dreta, li envergava cops de puny pels buits... Dos més s'ho miraven gatinyosos... I el que rebia, unes llàgrimes com el puny, clar. Mai vaig arribar a saber el perquè d'aquella salvatge humiliació. Ni tampoc com acabà tot plegat, que a dir ver, molt malament no podia acabar, els jocs no eren gaire feixucs a aquelles tendres edats.

Ulls clucs els veig, ara, suquí. Dels que repartien llosques: un director de banc jubilat, un altre que també feia feina en això de la banca que morí ja fa molts anys, un menestral dels fins en actiu; el de les escopinades avui encara fa feina a correus, a punt de jubilació, i el que li tocava rebre aquell dia és un metge que no hi ha fet mai, doncs dirigeix amb èxit considerable una important clínica privada de Ciutat. Ben amics tots ells entre si i amb mi mateix avui en dia... En mancaria d'altra, després de tants anys. El que potser ells no podien sospitar mai era que jo pogués recordar aquestes llenques de vida. I que a més, des de llavonses, els meus xips neuronals ho assimilarien com el primer paradigma de la meva existència en això de la força mal emprada, covarda, abusiva, excessiva... Tot plegat ho he refrescat avui gairebé sense voler per mor dels injustificables, execrables actes de brutalitat, de terrorisme d'Estat d'aquests darrers temps a Palestina, a Gaza, a Quana, ai!, al Líban... Enterrar viva la gent baix les runes de ca seva, esclafar infants! Maleïts fills de set pares! Tots. Els abusadors siguin els que siguin. Folls dirigint el manicomi, que no s'adonen que no hi ha cap causa que valgui aquest preu. També dibuixar, gravar dins la memòria amb tinta indeleble la fesomia dels que cerquen rabiosament excuses, versionen, disculpen, neguen les brutals evidències..., fins i tot en conten acudits... Bèsties que baven sabonera infecta. Escopinades a la cara de la dignitat del gènere humà. Gargalls al rostre de la humanitat sencera.

Potser si els quatre observadors de l'ONU bombardejats i morts a Khiam (després d'haver avisat deu vegades, ingenus!) haguessin estat europeus (americans impossible del tot, clar) en lloc de xinesos menuts, groguencs i papulls, encara serien vius, creguin. Així van les coses. Resar els que en sàpiguen.