La Ventafocs i un poble de savis

L'anècdota següent va succeir dissabte passat, en el transcurs de l'homenatge que la dreta i el senyor Montilla reteren a Gabito Escarrer. Ens trobem, per tant, al Castell de Bellver. Els convidats formen grups i conversen cordialment. El senyor Montilla no perd de vista una senyora amb unes sabates precioses. I la Senyora Ics (la de les sabates, de la qual per discreció no direm el nom) no lleva els ulls del senyor Montilla. Murmura, el senyor Montilla, tot pensant en la seva iaia de Còrdova: «Con lo que habrá pagado por estos zapatos, la vieja cocinaría puchero para medio año». Comenta, la Senyora Ics, a una amiga seva, tot referint-se al senyor Montilla: «Tan seriecito, parece un requeté de la Primera Brigada de Navarra». Sense proposar-s'ho, el senyor Montilla i la Senyora Ics es trobaren de cara. El senyor Montilla és més aturat que un cotxe sense benzina. Pensava demanar-li allò d'«estudias o trabajas», però no acabava de veure el moment. La Senyora Ics, va voler saber si efectivament era un requetè de la Primera Brigada de Navarra, la de García Valiño. Aleshores, el senyor Montilla, sense perdre el seu posat de venedor de nínxols, va gosar dir-li «que era rojo, catalañol -que es la nova definició dels socialistes espanyols criats a Catalunya-, y aspirante a presidir la Generalidad». La Senyora Ics va emetre una exclamació de sorpresa i por i va estar a punt de desmaiar-se, però, finalment, va optar per girar en rodó i tocar el dos. Bayo no li hauria fet tanta de por! El senyor Montilla va intentar aturar-la sense cridar l'atenció dels altres convidats i, naturalment, no va aconseguir-ho. Tanmateix, va seguir-la amb la vista mentre ella baixava les escales del castell, i va reparar que perdia una sabata. Es va moure falaguer per a recollir-la. M'apresso a testimoniar que l'actitud del senyor Montilla no es pot qualificar de libidinosa, sinó de cavalleresca. Era evident que aquella sabata valia un ronyó, de manera que va proposar-se lliurar-la a la seva legítima propietària, tot i saber les dificultats de la recerca. «De qui pot ésser la sabata?», es demanava amb la sabata entre les mans. No va poder aclucar l'ull en tota la nit. L'endemà, va llevar-se amb l'alba. Amb la sabata a les mans, va començar a fer indagacions pels carrers de Palma. «Si us plau, senyora -va demanar a una mestressa de casa que estava a punt d'entrar al mercat de l'Olivar-, de qui pot ésser aquesta sabata?». Va mirar-se-la amb atenció, la mestressa de casa. «De la Senyora Ics -va afirmar, convençuda-. La trobarà en el carrer Tal, que és a tocar del Born». (Un incís: no dic el nom del carrer, perquè no tinc cap interès a facilitar la feina als inspectors d'Hisenda. Prossegueixo l'article.) Va quedar sorprès de l'èxit de la seva gestió, el senyor Montilla. El príncep enamorat va passar-se dies, setmanes i mesos a la recerca de la Ventafocs. En canvi, ell, entre el tallat i el vermut, com aquell qui diu, ja sabia qui era la propietària de la sabata. Tanmateix, no va voler donar per bona la primera resposta. Així que va fer la pregunta a dos vells que prenien la fresca. «És de la Senyora Ics» -va dir un d'ells. «Quina dius?», va inquirir, l'altre. «La que diuen que ha pagat cinquanta milions per decorar-se el pis que té a Madrid», va respondre el primer. «I tenen la certesa que la sabata és seva?», va insistir el senyor Montilla. «I tant!», afirmaren ambdós vells. Va quedar meravellat, el senyor Montilla. Ningú no dubtava a qui pertanyia la sabata. Va adreçar-se a un policia municipal. «Disculpi -va dir-li-, he de tornar aquesta sabata...». Va respondre-li el guàrdia: «Vagi al carrer Tal, prop del Born. I si no la hi troba, s'ho prengui en paciència. La Senyora Ics disposa d'altres quatre habitatges i pot ésser a qualsevol». Va agrair-li la informació, el senyor Montilla. «Quin poble més espavilat! -va exclamar-. Qualsevol, amb un cop d'ull és capaç de saber a qui pertany una sabata». Això no obstant, tot i tenir les fites clares, va voler fer una darrera gestió. Va entrar al taller d'un ataconador amb la sabata a les mans. Abans d'acabar de fer la pregunta, ja tenia la resposta. «Aquesta sabata val vuitanta mil pessetes, de manera que únicament pot pertànyer a la Senyora Ics», va afirmar l'ataconador. Va demanar-li, el senyor Montilla, un xic irat: «Com en pot tenir la certesa absoluta? És que no hi ha altres dones riques a Mallorca?». Va replicar, l'ataconador: «És clar que n'hi ha moltes, de riques!». Va insistir, el senyor Montilla: «Aleshores, és que els mallorquins són més savis que la resta de la gent?». Va fitar-lo sorneguer, l'ataconador. Li va respondre: «No som ni més vius ni més beneits que els altres, els mallorquins. Però tots sabem que únicament la Senyora Ics és capaç de malgastar cent seixanta mil pessetes en un parell de sabates».