Maties Salom03/08/06 0:00
TW
0

A poc a poc el ressò de la vaga salvatge del cap de setmana es va desfent, i els estralls s'atenuen; sempre passa igual, amb les vagues estacionals. El dia que es munten sembla que s'acabi el món, els mitjans en parlam, la gent es lamenta de viure en una illa, els viatgers es lamenten d'haver triat l'avió... Tres dies després, tot i les amenaces de la ministra i el rebombori -la vaga va treure importància a la guerra del Líban!-, les conseqüències són mínimes. Un record, tal vegada, alguna cita posposada. I la seguretat absoluta -una d'aquestes poques seguretats que ara per ara podem tenir com a absolutes- que la situació es tornarà a repetir. Perquè és cíclic: cada ena anys, els aeroports es transformen en el camp de batalla pels drets d'uns treballadors que són més /visibles/ que els teus o els meus, per la condició de /punt neuràlgic/ que té el seu lloc de feina. Les vagues dels periodistes -n'hi ha- no són ni la meitat de visibles que les dels operaris dels aeroports. Les vagues de metges tampoc. I potser -gairebé sense el /potser/- són més sensibles. La condició de /punta/ dels dies en què es munten, unida a la proverbial /sequera informativa/ de finals de juliol fan que l'assumpte salti per damunt de coses més importants... A diferència de les vagues del personal de la neteja, però -aquelles que ens regalen imatges de les instal·lacions aeroportuàries convertides en un femer-, la del cap de setmana ha tocat directament una companyia aèria, i de retruc ha tornat a posar en evidència el sistema d'/externalització/ -la subcontractació d'empreses per part de les grans corporacions perquè facin feines que els mortals suposam en mans d'aquelles-. El meu negre es preocupa ara per saber qui li du la maleta del lloc de facturació a l'avió, i qui la hi torna: ell pensava que estava en bones mans; ara la responsabilitat és encara més difusa, la resposta és, com sempre, Mestre Armero.

...I parlant d'aeroports i d'esperes: viatjant per aquests mons de déu resulta que cada vegada és més semblant el que es pot menjar dins d'aquests monstres del que menjam cada dia a les ciutats: l'evolució natural de les instal·lacions cap al gran /mall/ de passada ha dut les franquícies a instal·lar-s'hi, cada vegada amb més força. I si el lloc és bo per posar-hi una botiga de roba, de reproduccions d'obres d'art o de sabates, per què no posar-hi un restaurant? El resultat és que quan ets al Charles de Gaulle, al Prat o a la T-4 l'únic que et remet al viatge són els carretons i les presses i les pantalles amb els vols. Donant-li la volta, però, podríem demanar-nos si no estam convertint les ciutats en aeroports, i les botigues i els restaurants singulars -sense clons simètrics i calcs arreu del món- en espècies en vies d'extinció... I la tia Antònia es preocuparia, si descobrís que cada dia el seu fill menja com si ho fes a l'estació.