Ses Burgues

Les germanes Magdalena i Francisca Alzamora són conegudes com ses Burgues. Ara na Magdalena ja és morta. Na Francisca té estones. Són part d'una família arianyera exemplar en la seva lluita per la vida. Són persones que s'hi han sabut aferrar i han tret el cap endavant. El decòrum assolit no els va fer perdre, però, la perspectiva, i a les dues germanes se'ls sentia dir que entenien bé els pobres del món perquè aquí havíem conegut la pobresa just un pam abans de ser misèria. Elles varen fer de tot, sobretot jornals i anar a collir oliva. A la muntanya era on les dones del pla aprenien les lliçons més dures, inexorablement associades a les més joioses. Sempre hi va haver una diferència subtil, un punt d'orgull en les collidores: ja des de nines aportaven a la casa l'or líquid, l'oli de tot l'any. A canvi de suportar unes condicions de vida per les quals algunes fortunes podrien respondre. De les casetes de les collidores, ses Burgues baixaren al poble un folklore viu, indomesticable, contra el qual res no podien fer les d'Educación y Descanso, que l'encotillaven en normes i el diluïen en una asèpsia enguixada. El folklore de ses Banyetes -cantar i ballar amb lo posat- no eludia la carn, l'aflicció, la tendresa, l'alegria. Per a elles, el folklore -la seva cultura- era una necessitat, la manera que tenien d'erigir-se en un element de continuïtat en la història. La seva ànima ardent feia borroses les partions entre els morts i els vius, de vegades els senties tots plegats en la seva veu esquerdada. La qualitat del seu folklore indòmit va cridar l'atenció d'alguns especialistes, i així sobre elles hi ha una certa documentació dispersa. Al funeral, en Biel Frontera -Tovell- em va parèixer especialment afectat. A la infantesa d'en Biel Tovell, ses Burgues hi posaren el cant i el ball, la música dels avantpassats, que elles feien reviure a les primeres notes de cada cançó. Ara, en Biel és el director de l'escola de música i ball que fundà Tomeu Ensenyat, qui admirava ses Burgues sense mesura. Ses Burgues han vessat tanta d'alegria en aquesta vida, que convertiren la vall de llàgrimes a la qual havien arribat en un espai màgic, banyat per les llunes i els sols de l'esperança. No record, de nin, haver passat mai prop d'elles sense que fessin baixar del cel un somriure al meu rostre. Donades les seves condicions, hauria estat explicable que s'acovardassin davant una vida que els mostrava cada dia les urpes. Però la seva vitalitat convertia en energia el sofriment. I ho duien escrit a la veu i en el ball. Molt bona gent.