Preses de pèl

No hi ha res que em sulfuri tant com veure que et volen prendre el pèl. I aquests dies passats hi ha hagut dos exemples d'allò més escandalós que exigeixen un breu comentari, almanco perquè quedi clar que no ens xuclam el dit. El primer és el de la famosa piscina, que a més, segons tenc entès, ni tan sols no és una piscina, sinó una banyera una mica grossa. Si el titular de la concessió il·legal tengués dos dits de vergonya i de seny, ja hi hauria posat ell mateix cent grams de goma 2 i hauria posat fi a una situació que no fa més que demostrar la seva manca de senyoriu, d'estil i de categoria. Però no, en lloc d'això, posa el seu pamflet illenc al servei dels seus interessos personals, i si primer ens volia fer creure que hi ha a Mallorca un nombre indeterminat, però elevat (abans deien mil, ara ja han d'esser deu mil!), de piscines tan il·legals com la seva, ara afirmen que la seva és l'única piscina legal de tota la costa mallorquina. Segons sembla, quan a aquests personatgets els convé, una disposició d'un ministre o ministra (Jaume Matas per concedir-la, Cristina Narbona per validar-la) basta per carregar-se una llei pensada per defensar els interessos col·lectius. Si això ja és una presa de pèl, molt pitjor és que la ministra ens vulgui dir que la violació de la llei en aquest cas està justificada perquè el personatget està amenaçat per ETA. Jesús, Bon Jesús, quin doiarro! Segons diuen, ETA va acordar un alto el foc, de manera que en bona teoria ara no hi ha ningú amenaçat per ETA. Però a més, no crec que a cada possible amenaçat li posin vint (o eren quaranta?) guàrdies civils per defensar el seu injust privilegi, no contra ETA, sinó contra uns senyors que volien fer una roda de premsa a peu d'obra. Això si és que el personatget en qüestió segueix amenaçat per ETA, que entretant deu tenir guardats a la recambra objectius molt més importants per al cas que el PP aconsegueixi fer fracassar les encara nonates negociacions de pau, com sembla evident que és el seu objectiu. La ministra (socialista!) s'ha passat de tants de pobles, com diuen avui en dia, que lo millor que podria fer és dimitir, perquè dins un govern socialista no hauria de tenir cabuda qui claudica i s'agenolla davant un tigre de paper tan poc consistent. La segona presa de pèl és la dels feixistes del PP que no sols es neguen a condemnar el franquisme, sinó que pretenen que l'intent dels partits i les entitats democràtiques d'aquest país, de les quals el PP s'autoexclou, d'honorar els defensors de la democràcia que entre el 1936 i el 1945 (fins sis anys després d'acabada la guerra incivil!) varen esser ignominiosament assassinats, i fins molts més anys més tard perseguits, empresonats o condemnats a l'exili pels botxins franquistes, suposa reobrir ferides i remoure un passat ja amortitzat. Només hi ha una manera de veure les coses així, i és considerant-se, conscientment o inconscientment, hereus legítims d'aquells miserables que no varen voler mai la reconciliació, sinó que es varen considerar sempre com a vencedors. Els feixistes del PP no volen reconèixer que les ferides mai no s'havien tancat, perquè ells ho impedien, i diuen que la transició va esser un pacte que va posar fi a la dictadura i les seves salvatjades. Com és possible dir això quan encara hi ha a tot Espanya milers de famílies que no saben on varen esser assassinats i enterrats els seus éssers estimats? De fet, fins que els assassins d'Alexandre Jaume, d'Emili Darder, d'Antoni Ques, d'Antoni Mateu Ferrer, i de tants i tants d'homes honests i dignes, no hagin demanat perdó per la seva vilania, i no hagin condemnat la vesània dels que anaven a veure i aplaudir els afusellaments de demòcrates, no es podrà parlar de reconciliació, encara que hagin passat cent anys. I sembla mentida que no ho entenguin.