El que s'aprèn de l'exemple

Es recalca molt aquests dies que la darrera batalla entre àrabs i israelians ha començat amb el segrest d'un soldat israelià per uns extremistes palestins. I és cert, sempre que un oblidi tota la història d'aquella regió dels darrers cinquanta anys. La culpa de tot, sempre, és i serà de l'enemic, i la lliçó que potser hem de treure d'això, una vegada més, és que els únics que poden ajudar a crear o conservar la pau són els que poden veure més enllà del darrer tret. Quina possibilitat té George Bush, per exemple, d'imposar democràcia en els països àrabs i d'inspirar canvis socials profunds en els països d'aquella regió quan l'estat que es considera el més democràtic de l'entorn, Israel, usa la seva força per bloquejar un país com Líban i bombardejar objectius civils en revenja pel segrest de tres soldats? Malgrat tota la seva retòrica sobre la llibertat i la democràcia i els beneficis que podria dur a tots els àrabs si l'escolten, Bush és impotent davant l'efecte dels atacs amb míssils al Líban que hem vist aquests dies. Per a gairebé tota la població dels països veïns, aquestes imatges de televisió, dels atacs amb avions i artilleria, les imatges de la por que inspiren en centenars de mils de persones que viuen a prop, són la cara visible de la democràcia i dels seus majors exponents. Són l'exemple més clar per ells de quin és el benestar que aporta la democràcia. En dos dies es dissol tota l'esperança que teníem que els mandataris en mans de qui estan la força militar i la milícia haguessin pogut distanciar-se de la darrera batalleta en què s'han trobat. En un no res ja tenim una altra generació de joves palestins que viuen al Líban i que veuen com la violència en el fons és una altra forma de convivència.