Damià Quetglas10/07/06 0:00
TW
0

Una mar de pàmpols oneja al parral i espanta els ocells del singló que es daura. La calitja esborra el relleu de la serra, que queda en silueta de la calor que ve. I una publicitat de vins, que fa més estiu que molts programes de festes, ens recorda que el color del vi és també el color de l'or, el preciós metall que representa l'honor dels humans. Sovint l'honor s'ha mal reescrit com horror -un so diferent i dues grafies consemblants- de l'estultícia. No de bades, històricament s'ha incautat l'or per a horroroses causes de salvació. Tremolen ara memòries pobleres davant l'anunci de daurats honors concedits en nom del poble. Al trenta-sis les llistes eren de 'donatius en or' i ara són llistes de col·locats del PP de cada poble a empreses del govern que es fan d'or com una VISA de plàstic: Pep Oliver, batle de Sineu, Antoni Mulet de Maria, Nofre Plomer de Muro, Rafel Torres d'Inca,... fins a més de vint n'apuntaven dissabte amb el dit. Altres ostenten l'or de l'honor a l'anell del dit, al rellotge del canell o a la medalla de la pitrera. I altres, simplement, al tractament, vistes les sentències que darrerament es fallen per aquí. «Com no dir, fer i pensar beneitures quan tothom a l'entorn no fa altra cosa i n'estan absolutament cofois?» que deia el poeta.

A sa Pobla els vells van acalats, com una reverència permanent, de tanta feina a marjal, que, ara, ha perdut la fesomia de la plana del temps de les mongetes. Ara marjal s'omple de cases i parets i carreteres. Passen ja poques bicicletes pels carrers quasi en obres permanents. Tanquen forns, i es berena als cafès, cada cop menys coent, i els carrers oloren a altres espècies d'orient. Una nova Pobla es cou i els patrons -santa Margalida i Sant Jaume- ja no se celebren amb una volta per plaça i un poc d'aigua amb neu de can Calent. Sa Pobla pretén ser referent i juga la carta de la proverbial hospitalitat, quan els viatgers ens asseguren que tots els pobles del món són hospitalaris, sobretot si es paga bé el romiatge. Dissabte serà escenari dels rituals musicals que provenen de la Nova Orleans devastada per segles de misèria i recentment per un huracà i espera omplir de devots a locals mítics, a lànguides músiques de funeral o a festives expressions de carnaval, que es reproduiran a la plaça poblera. Els poblers se n'aniran a sopar a la caseta i faran una volta, per veure els magribins que segueixen badocant i que els externs els confirmen el seu cosmopolitisme i que tot és on toca. I la festa grossa, en lloc d'orquestra a la fresca tendrà honorable visita al migdia de Santa Cristina, perquè se n'adonin per tot Mallorca i part de l'estranger.

Definitivament, el consentiment de la misèria i trobar natural l'estultícia són característiques essencials de la condició humana. I per aquí som massa donats a les coreografies daurades d'altar fumat i missa de tres. De color de l'or, més que les medalles, m'estim el d'un tassó de vi fresquet celebrant, per exemple, la lectura d'un pregó de festes a Alcúdia que ha de fer el 18 de juliol, en Jaume Adrover 'Poma'.

I bé? Les fetes no són noves. I és habitual que gent que no és lliure canti cançons de llibertat. Però sovint volem 'un passat oblidat' que ens recordi els orígens. Una ironia, però potser que als poblers els arribi a agradar el jazz.