Fotos perdudes per a sempre

Pels envoltants de la Porta de Sant Antoni hi sol rondinejar una dona d'una setantena d'anys, sempre endolada de cap a peus, una miqueta carregada d'espatlles, eixuta i així mateix de bona estatura, cara més ampla que alta, que no he sabut mai si és molt obscura de pell o si és poc amiga de l'aigua i el sabó. O les dues coses a la vegada. Per poc que passeu per aquell voltant, ja dic, La Porta, la placeta d'Alexandre Jaume, Galeries Avinguda i encontorns, ben segur que l'haureu afinada, qualque pic. O ella a vosaltres, que és el mateix, pel cas. A més és inconfusible: demana almoina d'una manera molt original: primer de tot fa l'aguait, mira la balla, tria amb molta atenció la seva presa i després es llança com un falcó: dóna dues passes ràpides cap a la víctima i, amb el colze aferrat al seu cos magrel·lo, fent un angle perfectament recte amb el braç, el palmell de la mà cap amunt i envant, es planta a un pam del teu nas sense dir ni pruna, fitant-te la mirada negra com una maledicció, com una flastomia, però una mica difuminada, difusa, supòs que per les edats del viure i altres erosions manco confessables. És difícil no butxaquejar de manera automàtica i donar-li unes monedes; n'has de saber molt per passar de llis; has de ser molt destre per dissimular i fer com si no la vessis... Fa unes setmanes, arran de migdia, la vaig descobrir que sortia de la pastisseria que hi ha, allà al començament del carrer de Sindicat, tot d'una a l'esquerra. Duia un pastís de merenga o de nata, que pel cas és el mateix, més aviat merenga, estufat com els dos punys junts, que ja li havia pegat una bona envestida. Els llavis molsuts fins més allà de les comissures, la punta del nas, les gemes de tots els dits de les dues mans, tot perfectament arrebossat de blanc. Era i representava la més expressiva imatge del gaudi, del plaer total. Quasi em va semblar que feia la guerxa de gust que passava, mirau que us dic. Feia mirera. Fotografiera a les totes, feia, ella.

Una altra més: devien ser devers les sis i mitja de l'horabaixa, potser les set, quan al local social del Club Nàutic Cala Gamba hi comparegué la parella de la Guàrdia Civil, dos joves molt posats en situació, aspecte saludable, amb la gorra davall l'aixella esquerra tots dos, sense prémer-la però, i s'acostaren al taulell que hi ha a posta, perquè s'hi arrambin, i demanaren dos tallats. Al punt un d'ells tragué un paquet de tabac i n'oferí a l'altre, que l'acceptà. Eren joves i tenien fumera i jo sabia què significava això. I el gust que passaven, cagondena. Encengueren la cigarreta i l'anaren fumant amb una delectació que em provocava una enveja de no dir, paraula, com a exfumador convicte i convençut, però amb un excés de memòria. Ara no sé si m'he explicat a bastament. Hi farem el bast. Bé, la cosa és que ambdós estaven situats exactament just baix d'un rètol gros i ben evident que deia: ESPAI SENSE FUMS, que cantava a les totes en un coloret de cel clamorós. Clamorosament vistable, volia dir. Llàstima de foto perduda per manca de màquina, o de mòbil d'aquells que en fan, ostres!