En un text de devers tres-centes paraules escasses, potser manco, cometre-hi vuitanta-nou faltes d'ortografia, no és cosa fàcil ni casual. S'hi han d'arromangar. S'hi han d'entestar de ben de veres, calçats per aigua i cordons ben fermats. És molt meritori.
Em referesc al «Programa de Festes/ Programa de Fiestas» d'enguany del Club Nàutic de Cala Gamba, el meu club, una mica ca meva, vatuadell. Fa una trentena d'anys que en som soci de número. Fins i tot hi vaig fer feina un any redó, a les oficines, també, o sigui: conec el percal. Hi ha hagut temps que hi feia moltes estades al local social. Avui en dia no tant, per circumstàncies ics, però difícilment passa dia que no hi vagi a saludar els amics antics, fer una xerradeta curta, saber noves de la barriada, notícies de les últimes pescades, si comença a haver-hi vaques a les clapes de l'illot de Na Galera... Sempre he estat molt afeccionat a les bones companyies, i m'agrada la conversa afuada, què hi puc fer, ja no canviaré. Cada any havia d'observar-los, els de la directiva, alguna irregularitat ortogràfica o l'altra, però això d'aquest any és gloriós, maça i cullerot, mereixedor de ser inscrit al llibre dels rècords Guinness, proporcionalment, pens, sense poder contrastar dades.
L'altre horabaixa va caure en les meves mans el dit programa bilingüe. Just a les dues pàgines curtes corresponents al text català, al primer cop d'ull ja hi vaig albirar una quarantena d'errors ortogràfics. Quan vaig alçar el cap del paper, justament vaig veure don Antoni Garí, el Gerent del Club i cunyat del President don Joan Company que, juntament amb l'alt directiu José Ma. Blay, prenien un refresc a la barra del bar del local social. No em vaig saber estar. En un d'aquells promptes que em caracteritzen m'hi dirigí i amb paraules a dir ver una mica gruixades per a la correcció i la bona educació (vaig anar a col·legi de pagament, però m'aprofità poc), els vaig enflocar la meva opinió en el sentit de l'insult, l'escopinada a la cara, la vergonya, el menyspreu per a la nostra cultura que aquell fet significava, i al meu veure palesava ben a les clares. No em contestaren ni ase ni bèstia. Què havien d'anar a contestar, si la raó em vessava, tanmateix.
Quan després, a ca nostra, amb el retolador vermell em vaig posar a subratllar les faltes de l'escrit, vaig constatar que, efectivament, al minitext en català n'hi havia quaranta-sis, una envant, dues enrere, que tampoc me les don de científic de la llengua, jo. Però per aquí van els tirs, què trobau? Hi havia retxes vermelles pertot arreu, que la pàgina semblava tenir la pigota borda. I efectivament, era una grolleria, una grosseria descarada, una evident manca de respecte per la cultura nostrada, sense excuses ni pal·liatius que hi valguessin. El meu club nàutic una vegada més havia fet el ridícul urbi et orbe, i per a més inri me l'havia fet fer a mi, a tots nosaltres (700?), com a integrants del col·lectiu. O no ho sospesen, això, don Joan Company, el seu cunyat el Gerent Garí, don Mariano de Pablo, tan eficient, ell, i tota la pesca? D'aquí bona part de la meva indignació.
Però la meva sorpresa no acabà aquí. Encara m'esperava el segon plat i el paneret de fruita final. Cercau una cadira i seieu-vos-hi: Al text castellà també hi he trobat quaranta-tres espifiades!!! Aquí hi ha més mal que taca d'oli. Olímpic fotre-se'n del sant i del miracle. Allò de: cultura ve de cul, recorden? Alegria de viure, seriositat extraviada, manca absoluta de professionalitat; no hi ha guany? Idò és superflu, accessori, innecessari, prescindible, en la més pura teoria neocon, però a la bruta... Fa una estona, a les escales del Club, he envergat en tota la cara del senyor Garí: «desertor de l'arada!», davant un testimoni. I ara em sap greu. Els insults no són mai bona recepta. A ell i als llauradors, els deman disculpes públicament. Au, basta per avui.
Biel Florit i Ferrer, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.