Francesc Bujosa01/07/06 0:00
TW
0

Avui quan escric és dijous 28 de Juny, el dia després de la derrota de la selecció espanyola al mundial de Alemanya. No vull ser hipòcrita -perquè?- i diré, en conseqüència, que n'estic content. Sense exageracions, però content. Un amic meu, ja definitivament absent, el Dr. Lloveras, em digué un dia que un bon nacionalista català és aquell que si la selecció espanyola estigués formada per onze jugadors del Barça..., també hi estaria en contra. No és aquest, us ho assegur, el motiu de la meva moderada alegria. Ben al contrari jo no som nacionalista, i com que no som nacionalista no tenc empatia amb aquells que s'emboliquen la bandera i, protegits per i en nom d'aquest pedaç, fan l'ase o diuen animalades. Quan els veig, m'entren ganes de què trobin ben aviat motius per a minvar el seu orgull cridaner i insuportable. Però els patriotes animals tampoc no són el que més desperten la meva antipatia: més pocs en són els patriotes subvencionats, aquells que s'enduen part del nostres imposts per amor a la pàtria.. Vos assegur que per devers les federacions esportives i, en especial, la de futbol, n'hi ha molts que es guanyen un bon jornal amb l'únic mèrit de haver dit -mai demostrat- que en sabem molt del tema i que estimen molt la nació que els paga: són els anomenats preparadors, presidents, secretaris, vicepresidents, portaveus, coordinadors, sofròlegs, assessors, delegats, ajudants, relacions públiques, animadors, consellers espirituals, companys de viatge etc. Els nacionalistes gorans i els nacionalistes vividors tenen, tanmateix, una virtut que no vull deixar de valorar i que és que quan perden, perden. Vull dir que no intenten convertir les derrotes col·lectives amb triomfs personals. Acostumen a convertir-se en invisibles després de la derrota. M'agradaria ser entès. No vull dir amb això que dimiteixin dels seus càrrecs o que tirin les banderes al fems. No, els vividors no dimiteixen mai, només quan saben segur que els tiraran al carrer o quan els ofereixen un lloc a l'empresa privada, cosa que sol passar rarement. I els gorans passat dos anys tornaran a il·lusionar-se i cercaran un motiu o una excusa per tornar a tenir fe i fer l'ase en nom de la mateixa pàtria i amb la mateixa bandera. Però insistesc sortosament no n'he vist cap d'ells que s'hagi posat una ploma al capell i, davant la derrota, hagi dit: «jo ja ho sabia».

Hi ha, tanmateix, un altre tipus de patriotes més vius que els anteriors i que no tenen la virtut de callar-se i són aquells que hagi passat el que hagi passat ells ja ho havien previst. Tan si es negre com blanc. Com podeu suposar aquest professionals habiten prop dels diaris, les ràdios, els televisors i, en general, dels mitjans de comunicació. Supòs que no deu ser fàcil arribar a aquest estatus del que gaudeixen però quan hi arribes ja pots dir que el bon Jesús t'ha vengut a veure. Costa arribar-hi però, aconseguit el càrrec, és fàcil blindar-lo. Per conservar el sou has de ser nacionalista -del nacionalisme santificat, s'entén- i dir frases o pronòstics com aquestes: «Espanya guanyarà si té present que cal marcar més gols que l'adversari», «Cal no fer errors», «És necessari anar vius fins al final», «S'ha de recordar que l'equip té onze jugadors», «L'eufòria excessiva pot fer mal», però «No es pot jugar sense fe amb la victòria», «S'ha de marcar els jugadors més perillosos de l'equip contrari», però «S'ha de pensar que qualsevol jugador ens pot fer un gol», «Si no tiram a porta no marcarem», però «No ens hem de precipitar en voler marcar un gol» «Com més aviat marquem més tranquils jugarem», etc. Són aquests mateixos professionals de la ploma o del micro els que l'endemà o la mateixa nit del partit ens analitzaran la derrota. Són com l'historiador i analista militar que arriba quan la batalla ha acabat i explica la raons perquè s'ha perdut o guanyat. Però mai fan de generals. Tenen, de tant de donar-la, la lliçó ben apresa. Repeteixen amb insistència que si ens han fet molts de gols és perquè la defensa no ha estat ben ordenada; si, per contra, som nosaltres, els que hem fet pocs gols és perquè ha sobrat ordre i regidesa en l'atac i ha faltat imaginació o capacitat d'improvisar. L'equip és jove o inexpert segons hagi guanyat o perdut. És vell si ha perdut o, amb els mateixos jugadors, simplement experimentat si ha guanyat. Sempre, sempre saben trobar un argument per explicar qualsevol victòria o, com en cas nostre, derrota, i a més recordar-nos i bravejar de què ells ja havien advertit que per guanyar calia marcar més gols que l'adversari. És, com diria Pere Sampol, «es colmo». Són així de vius la majoria -permeteu-me salvar, encara que sigui per pèls, els meus companys del Diari de Balears- de comentaristes esportius.

Karl Popper un dels dos pensadors més importants del segle passat va dir que tota sentència comportava un pronòstic. I que si la sentència tenia valor era perquè indicava clarament quins fets, d'ocórrer, la desmentirien. Que aquelles sentències, pronòstic o consells que, passi el que passi, mai poder ser desmentits no serveixen per res. S'equivocà Popper, serveixen perquè alguns és guanyin la vida molt bé.