Metaanàlisi de la derrota

Hi ha, tanmateix, un altre tipus de patriotes més vius que els anteriors i que no tenen la virtut de callar-se i són aquells que hagi passat el que hagi passat ells ja ho havien previst. Tan si es negre com blanc. Com podeu suposar aquest professionals habiten prop dels diaris, les ràdios, els televisors i, en general, dels mitjans de comunicació. Supòs que no deu ser fàcil arribar a aquest estatus del que gaudeixen però quan hi arribes ja pots dir que el bon Jesús t'ha vengut a veure. Costa arribar-hi però, aconseguit el càrrec, és fàcil blindar-lo. Per conservar el sou has de ser nacionalista -del nacionalisme santificat, s'entén- i dir frases o pronòstics com aquestes: «Espanya guanyarà si té present que cal marcar més gols que l'adversari», «Cal no fer errors», «És necessari anar vius fins al final», «S'ha de recordar que l'equip té onze jugadors», «L'eufòria excessiva pot fer mal», però «No es pot jugar sense fe amb la victòria», «S'ha de marcar els jugadors més perillosos de l'equip contrari», però «S'ha de pensar que qualsevol jugador ens pot fer un gol», «Si no tiram a porta no marcarem», però «No ens hem de precipitar en voler marcar un gol» «Com més aviat marquem més tranquils jugarem», etc. Són aquests mateixos professionals de la ploma o del micro els que l'endemà o la mateixa nit del partit ens analitzaran la derrota. Són com l'historiador i analista militar que arriba quan la batalla ha acabat i explica la raons perquè s'ha perdut o guanyat. Però mai fan de generals. Tenen, de tant de donar-la, la lliçó ben apresa. Repeteixen amb insistència que si ens han fet molts de gols és perquè la defensa no ha estat ben ordenada; si, per contra, som nosaltres, els que hem fet pocs gols és perquè ha sobrat ordre i regidesa en l'atac i ha faltat imaginació o capacitat d'improvisar. L'equip és jove o inexpert segons hagi guanyat o perdut. És vell si ha perdut o, amb els mateixos jugadors, simplement experimentat si ha guanyat. Sempre, sempre saben trobar un argument per explicar qualsevol victòria o, com en cas nostre, derrota, i a més recordar-nos i bravejar de què ells ja havien advertit que per guanyar calia marcar més gols que l'adversari. És, com diria Pere Sampol, «es colmo». Són així de vius la majoria -permeteu-me salvar, encara que sigui per pèls, els meus companys del Diari de Balears- de comentaristes esportius.

Karl Popper un dels dos pensadors més importants del segle passat va dir que tota sentència comportava un pronòstic. I que si la sentència tenia valor era perquè indicava clarament quins fets, d'ocórrer, la desmentirien. Que aquelles sentències, pronòstic o consells que, passi el que passi, mai poder ser desmentits no serveixen per res. S'equivocà Popper, serveixen perquè alguns és guanyin la vida molt bé.