Un dels darrers dies de classe del mes de juny passava per una plaça i em vaig topar amb un nin que tendria sis o set anys i que em va escometre: «¿Sabe qué hora es?», i jo li vaig contestar: «Falten deu minuts», pensant que ell entendria que eren els minuts que faltaven per arribar a les nou, hora d'entrada al col·legi, que es trobava a un centenar de metres. Però ell va insistir: «Per las vuit?» I jo li vaig contestar: «No, per les nou». I se'n va anar accelerant el pas, com si no hagués d'arribar d'hora.
Em vaig quedar reflexionant en tot el que havia significat aquell encontre. Es veia que era un nin castellanoparlant, fill de pares castellanoparlants i que segurament l'entorn que l'envoltava només li oferia la possibilitat de desenvolupar-se en la llengua oficial a tot l'Estat, però també me'n vaig adonar que l'escola li havia ofert l'aprenentatge de la llengua pròpia d'aquesta terra, la llengua catalana. Assisteix a una escola pública on es fa l'aprenentatge de la lectoescriptura en català i també es fan les classes majoritàriament en la llengua oficial d'aquesta i d'altres comunitats autònomes. Va ser capaç d'entendre'm i de contestar-me en català i en va estar ben orgullós, se li va notar que tenia poques oportunitats com aquesta. Se'n va anar feliç. No sabia que el Govern li vol rebaixar les hores d'aprenentatge en català.
Llavors vaig pensar que aquesta felicitat, més prest o més tard, li desapareixeria, perquè se n'encarregaria o se n'encarregava el Govern de torn de fer-ho, aquest Govern que vol fer desaparèixer la llengua, aquest Govern que vol minimitzar-la, reduint-la a modalitats, esmicolant-la, que vol rebaixar les hores de la seva utilització, sota el fals oferiment de l'aprenentatge d'una llengua estrangera, sota la mentida que es pot aprendre el català si es fa el primer aprenentatge en castellà. Aquest nin se n'adonaria abans de sortir del període de l'ensenyament obligatori de la pèrdua de temps que li havia suposat l'aprenentatge d'una llengua subordinada, una llengua que ni en el territori que li és propi no pot igualar-se a la castellana, llengua que és aquí perquè s'ha imposat.
Aquest dia me n'anava de viatge i vaig ser a temps de veure una dona que travessava l'aeroport de Madrid trepitjant fort sobre els seus llargs o sonors tacons, era una diputada que pareixia que s'havia de menjar el món, però pensava que aquesta diputada no feia res perquè aquell nin estigués content d'haver après ja dues llengües amb els seus curts sis anys. Vaig comentar amb un amic que aquella diputada era una que li agradava riure i protestar quan els d'un altre partit intervenien en el Congrés. Vaig pensar que era una llàstima com es malgastaven els nostres imposts.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.