Heus aquí una història extraordinària, i extraordinàriament trista. El 2003, el transbordador espacial nord-americà Columbia es desintegrà en entrar en l'atmosfera, i tots els tripulants hi van morir. Un dels astronautes era l'israelià Ilan Ramon, que portava en el seu equipatge un dibuix d'un nin txec, assassinat a les cambres de gas, als setze anys. El dibuix -un paisatge de la lluna- havia estat tret del museu de l'holocaust de Jerusalem, i Ramon el duia com un homenatge a totes les víctimes del nazisme, i a la seva mare, que havia sobreviscut a Auschwitz. Aquell dibuix desaparegut era part de les pertinences de Petr Ginz, i altres escrits seus van ser lliurats (venuts) al museu de l'holocaust alguns mesos després, quan -en sentir la notícia- el propietari d'una casa a Praga va recordar que sis anys abans havia trobat un munt d'andròmines i de papers vells a una casa que havia comprat a Praga. Entre aquests papers hi havia el diari que Petr Ginz havia escrit els anys 1941 i 1942, que ara s'ha publicat amb el títol de Diari de Praga (1941-1942).
Petr havia nascut a Praga, fill d'un comerciant del tèxtil i d'una dona afeccionada a la música que, després de la guerra, mai no va tornar a cantar. En els seus diaris corren paral·lelament les inquietuds d'un preadolescent curiós i fantasejador amb les notícies i els rumors sobre la situació i el futur dels jueus represaliats a Praga i després tancats al «gueto sense murs» de Praga o exterminats en algun camp de concentració. Admirava Jules Verne i ell mateix havia escrit cinc novel·les que miraven d'emular-lo (només se'n conserva una: El visitant de l'època de les cavernes), i omplia els seus quaderns amb contes breus i dibuixos, alguns dels quals s'han editat amb els diaris. Aquests diaris s'afegeixen a la literatura nascuda de l'holocaust i als milers de llibres que -en un món just- no s'haurien d'haver escrit mai, i ens recorden i ens recordaran sempre la barbàrie del nazisme i la normalitat exacta i atordidora en què visqueren víctimes i botxins. El jove Ginz hi escriu, el 1942: «Allò que és ara ben habitual, en temps normal despertaria una gran commoció». Als diaris no es registra la crònica de grans esdeveniments i gairebé no hi ha referències als canvis en els fronts de batalla, només l'enfonsament d'un món de crims tan silenciosos com coneguts per tothom.
La seva germana, que va sobreviure al nazisme, en diu que «Petr exposa tots els fets secament, sense cap manifestació de sentiments, no expressa preocupació, por ni odi. I d'aquesta manera, tant ens pot explicar que el van fer fora del tramvia perquè era jueu, com que treurà excel·lents a les notes». Sí hi ha multitud de referències que només poden llegir-se tràgicament, perquè assoliren el significat que el jove Petr només podia intuir, i des de les primeres pàgines. La nota inicial aclareix que, tot i que ell parla de quadern, els diaris estan escrits en papers vells relligats, perquè els jueus no podien comprar quaderns nous a les botigues. I la primera anotació del diari, després de parlar d'un «dia boirós», és: «S'ha implantat un distintiu per als jueus, és més o menys així», i el dibuix.
Els diaris de Petr Ginz són una crònica de la normalitat, insuportablement ofegosa. Els fets de l'escola, els tòpics de la meteorologia, els exàmens, el fred i les malalties, els passeigs per la riba del Vltava i els dibuixos i els gravats sobre linòleum que l'entretenen s'hi mesclen amb símptomes inquietants i neguitosos com les transcripcions infantils, en alfabet xifrat, de les notícies que escoltava d'amagat de la BBC, referències a parents i coneguts que desapareixen per sempre després de ser cridats a un viatge en tren al qual ningú no es pot negar, rumors sobre deportacions, llarguíssims formularis que s'han de lliurar perfectament emplenats a les autoritats en arribar a l'estació, les dificultats per aconseguir paper i la desinformació que els nazis empraven com a arma de guerra. I amb anotacions aparentment innocents, però esgarrifoses: «Les cireres només les venen als alemanys». També s'hi parla de camps de concentració, d'afusellaments i de condemnes per allotjar gent no registrada, i d'explosions sobtades que fan pensar en alguna resistència als nazis. El setembre del 1942 Petr Ginz fou deportat a Terezin. Pocs dies abans, un SS li havia dit al seu pare: «Sortirà en el pròxim transport». Després, des del gueto de Terezin, va escriure: «Privats de les fonts de cultura antigues, en crearem de noves». Hi va participar en un setmanari escrit per nois i, dos anys després -aquell jove de setze anys, autor d'un dibuix que s'havia de passejar per l'espai- va morir gasejat a Auschwitz.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.