Ferran Aguiló08/06/06 0:00
TW
0

Em passa com a tots voltros: estic tan indignat que m'he de mesurar per no desbarrar contra aquells que mai no accepten el veredicte de les urnes si no els és favorable. Torna esindicat del crim disposat a derrocar el govern socialista per qualsevol mitjà que sigui eficaç. Els menys viscerals han esperat pacientment a veure si se la pegava durant emossatge i no se'n sortia amb la seva minoria majoritària, els pactes imposats i la pressió constant de mobilitzacions i emissores episcopals disposades a repetir la més negra de les nostres històries. Se'ls ha acabat la paciència: el govern no cau, més aviat el contrari, s'enforteix amb els avenços socials, els superficials però bons resultats econòmics i la desactivació, pel sistema de la resistència i de la persistència, de totes les catàstrofes que s'anunciaven. Ja no poden deixar passar el temps i arriscar-se que el govern es consolidi: han tocat a sometent i ja esmolen les eines. Per això estic indignat. Per això i perquè veia possible una sortida al tumor de la violència a Euskadi i m'havia il·lusionat amb la idea. Innocent: se m'oblidà que la merda terrorista és un brou de cultiu molt nutrient per aquests bacteris que ens emmalalteixen la convivència.

l l l
Però no puc vessar la indignació a diari, perquè em corroeix, fa mal i, tanmateix, la vida continua. No és la primera vegada que ho fan ni la darrera que haurem d'enfrontar la raó al seu maneig dels instints més primaris. Així que cal administrar la ràbia i mantenir el cap el més lúcid possible. Un bon exercici per aconseguir-ho és la lectura; un altre, riure amb els amics. Mescla d'ambdues receptes, l'amistat i la lectura, m'arriba aquesta sucosa notícia. Malgrat l'entrega de la Fira del Llibre a les complicitats de la senyora Cirer, hi ha hagut gent que s'hi ha passejat amb ganes de trobar aquestes petites joies que ens milloren la vida. Un bon amic adquirí Vida y muerte de un pueblo españo (Ed. Gadir), d'Elliot Pau, un americà al qual l'alçament feixista de 1936 el va sorprendre a Santa Eulàlia. L'amic, bon lector i millor observador, trobà aquesta perla a la pàgina 43: «Don Abel Matutes ganaba mucho dinero porque controlaba todos los medios de transporte, concedía todas las licencias, llenaba o vaciaba las cajas registradoras, reparaba o descuidaba las carreteras...». Què vos sembla el llarg camí que hem fet des del 36 per ser allà mateix amb els mateixos personatges. Eivissa ha deixat de ser un indret llunyà i tancat per convertir-se en destí internacional de llibertats a termini. Però els fils els mou la mateixa família i amb els mateixos escrúpols. Ara poden dir que els ressentiment ens du a remoure el passat. Quin passat? Si, llevat del canvi radical de l'exèrcit, aquest passat és més present que mai. Ho veim a les autopistes eivissenques, a les carreteres d'or mallorquines i a les dreceres d'odi espanyoles.