La setmana, una ullada

...Però en aquest tros de paper no estam parlant de carreteres, ni de qui posarà la gravilla; no estam qüestionant les viruts d'un hospital nou de trinca ni d'un camp de golf i un port esportiu, que també. També ho qüestionam, vaja, que per això ens garanteixen una allau de controls i altres foteses per l'estil; l'essència mateixa, diguem, de la democràcia. Podem parlar de si cal un camp de golf, o si per fer un camp de golf seria bo -fins i tot per al camp de golf, ja veus- reestructurar, esponjar o demolir edificis. O on posar un nou hospital -dic hospital quan podria dir una escoleta o una biblioteca- no en funció del rendiment i de la revaloració del solar del costat.

Recollim també la discussió eterna, dejà-vu absolut: la 'crisi' del model, que ja no és tan crítica perquè no és pertinent. Vendran més turistes que mai, enguany, sembla... gastaran menys que mai, diuen. Però això no importa: les veus que ho adverteixen són simple renou de fons. I al cap i a la fi, es tracta de mantenir els llocs de treball precaris en condicions també precàries, perquè amb el seu vot precari aixequin el cul de la gandula quan un diumenge de l'any que ve els telefonin per demanar-los si ja han votat.

Sigui com sigui, paradoxalment l'únic que ens és proper i palpable són els ídols: hem construït un pensament mític al voltant de les marques i els colors. Demà ja només estarem pendents de la tele per veure jugar a pilota. Que dit així sembla tan ridícul...