Estrafolaris, «frikis» i variants

De tota la vida i arreu de les èpoques i nuclis de població petits o grans, hi ha hagut gent que sembla que un moment donat de la seves vides pensaren que, per esser igual que els altres, a qualsevol hora hi eren a temps. Per una raó o una altra, adoptaren un posat inusual, una singularitat personal, que amb els anys crearen llegenda. A Sineu concretament, la meva petita pàtria enmig del Pla, del fons del pou dels anys en record perfectament n'Antoni «Capsibo», el captador d'almoines pels allotjats a l'hospici, sempre amb el seu flabiol i la lladriola de fusta penjada en bandolera..., l'amo en Pep «setgorres», que agranava la Plaça Major els dimecres horabaixa, després del mercat setmanal, i de qualque manera reciclava les deixalles: un grapat de fulles de col, dues taronges tocades, un rave romput i altres baleigs, senalla i cap a cases, i segons la llegenda sempre duia set gorres posades una damunt l'altra per no tenir fred per la pelada closca... L'amo en «Perico dets arràdios», par que el vegi passejant rumbós pel carrer Major amb la seva americana blava creuada amb doble filera de botons daurats, que tots els dies, mitjançant la ràdio, deia que es posava en contacte amb extraterrestres de planetes llunyans, que li contaven complicadíssimes profecies amb llengües ignotes que sols ell estava en disposició d'entendre, i el més important: secretíssimes: privat de transmetre res a ningú... En Ramon «Roi» i les seves especials destreses: encetar-se ametlles damunt el cap, rompre-s'hi botelles de xampany, doblegar amb les dents peces de quatre, i tot per una copa d'herbes seques i un colpet a l'esquena... A part del mite, la faula aspre de quan tornà del front de Sa Coma, quan el desembarcament d'en Baio, que ho féu amb un enfilall d'orelles de rojos penjades pel coll, em contaren homes que ho veren i se'n feien creus... Després es va saber que els hi havia comanades un senyor del poble... Del actual personal estrafolari del meu poble, m'estim més no parlar-ne per ara. Quan tenen la paraula els jutges, a la gent de carrer com jo, un poc escandalitzada, millor dit: abatuda, ens toca callar. Al manco així ho trob. Punt i apart. Per la capital i altres pobles forans, s'hi poden observar de bell nou alguns tipus ben pintorescs. Més que enlloc dins la moguda política. Mentiders compulsius que es creuen les pròpies mentides, com l'amo en «Perico dets arràdios» d'un temps, buf, n'hi puc albirar a balquena. I com més amunt dins l'escalafó del poder, més gruixades les bufes, les ensarronades. Aquests ho fan perquè és de conveniència per a les seves economies privades o a les dels seus amics més corals... Si hem de fer anar bé el país, comencem per ca nostra, pensen... I ho fan quasi a la descarada, sense complexos de cap mena, «con un par», que diuen ells... Com que fins ara els ha anat tant bé... També aquests darrers temps n'he pogut veure ressuscitar un altre gènere de «frikis» que, dins la meva congènita ingenuïtat, creia en vies d'extinció: els tocacollons, el egòlatres patètics, aquells que es troben molt guapos, deixen rastre de besades al mirall, els que si no els toca el rol de xerif, no volen jugar, o cuinar el que jo dic o rompre la greixonera, els que es pensen estar ungits per la saliva de tots els déus de l'olimp, sense tenir en compte que no hi ha ningú imprescindible. Necessaris, tots, això sí. Ni cap veritat absoluta ni eterna. La veritat no és a ca meva ni a ca teva: sol esser a meitat de camí. On són les essències? I una premissa amb moltes possibilitats de no fallar: es tracta de, des de la humilitat més digna, cercar, parlar, escoltar, treballar, parlar, escoltar, lluitar, parlar, escoltar, resistir-se a la decadència, el conformisme amb totes les forces. Aconseguir fer sobreviure l'IDEAL a l'aguait de què tot canvia, tot deriva. En el millor dels casos cap a la millora, la maduresa, la plenitud. Però sols en el millor dels casos. És la vida.