El pes de la utopia

L'assumpte del PSM comença a resultar irritant. Una cosa és dur la democràcia fins a les venes d'un partit i l'altra és creure que la democràcia es manifesta partint quan no ens agrada l'olor del que hem fet tots plegats. Des d'alguns punts de vista, val molt més això que no el monolitisme ferotge de, per exemple, el PP o qualsevol altre partit de somriures, carusses i sentiments sincronitzats. Però entre aquesta disciplina vergonyant i la barrumbada del PSM, hi ha algunes vies que la política ja té ben experimentades. Es tractava d'evitar el ridícul, i no estic gens segur que s'hagi assolit l'objectiu. Diria, més aviat, que el resultat, ara per ara, és més aviat indecorós. Com sempre, és inevitable pensar en les persones que militen en el partit i tenen coneixement, coneixements i reconeixement: per què, en moments de tribulació, no s'acudeix al seu criteri, és una cosa molt lamentable. En el PSM hi militen probablement els sis o set caps més ben moblats de tots quants estan avui en la política illenca. Vull dir que és un partit amb recursos humans suficients per pilotar una nau d'envergadura. Ja estam que una bona intel·ligència pot ser un gran obstacle per a la política de partit, però això funciona així en les grans formacions, no té per què reproduir-se aquesta llei perversa en partits de format petit i mitjà. I, no obstant, hi ha indicis que aquesta llei comença a intervenir en la redacció del guió del PSM. De vegades sembla que als militants els manca la perspectiva necessària per saber què significa el seu partit, quins valors representa, quina responsabilitat i quines esperances hi ha dipositat una part de la societat illenca. No formen un partit qualsevol, per més que hi hagi militants que són uns qualsevols. Sabem quina casta d'interessos defensaran sempre els grans partits, i rarament coincidiran amb els interessos del PSM: que són molt a tocar de cor, que tenen molt a veure amb la capacitat de crear una imatge de país que generi consciència històrica, cultural. I política, per poder albirar una mica de futur. És clar, no presenta dificultats coincidir en les grans paraules, els problemes vénen quan els ideals han de viure en dies feiners. Però de vegades fa la impressió que s'han tallat totes les connexions amb la utopia, o que la utopia no té presència abastament en el plantejament general de les coses i, per tant, no pot contrarestar les tendències que copsà Maiakowski quan digué que s'havia estavellat la barca de l'amor contra la vida quotidiana.