Palma, dissabte vespre. A un restaurant tailandès regentant per argentins, tres amics intenten sopar: una francesa d'origen rus, un mallorquí d'enèsima generació i una irlandesa ja no tan nouvinguda. Vénen del cinema, sessió de les sis. Pel camí s'han aturat a fer una copeta de vi a un local del barri de Santa Catalina i ja han intentat reservar taula per sopar a un restaurant del mateix barri. S'hi han aturat abans de l'hora d'obertura, però els han dit que, per al dissabte següent podria ser, potser, però per a avui impossible i que, de fet, els convendria fer la reserva amb quinze dies d'antelació per estar-ne segurs. Sospesats els pros i els contres del ventall d'altres restaurants que coneixen, es decideixen per consens per un de tailandès.
Hi telefonen. Una vegada... Dues... Tres... No contesta ningú, un dissabte vespre. Cap allà s'ha dit. Troben el restaurant obert i ple de gent. La recepció inicial els causa una bona impressió: disculpes per no contestar el telèfon fetes amb simpatia i disposició ràpida d'una tauleta, no massa ben situada però els tres amics s'hi conformen. Carta de vins llarga i estreta com s'estila avui en dia i oferta, majoritàriament, de vins amb denominació d'origen local. Ja ho anuncia el títol: Vinos de la isla. A l'hora de la veritat, emperò, no els en queda cap dels que vénen de gust als ja una mica mosquejats amics, que es tornen a conformar amb el que hi ha. A dur el menjar es torben tant que sembla que tenen la cuina deslocalitzada a Tailàndia o, qui sap, a l'Argentina. Pel que fa als plats, només l'ha encertat la francesa d'origen rus, però el mallorquí i la irlandesa esperen rescabalar-se'n amb les postres. Postres: fruita, dolços o altres menjars que es prenen al final del dinar o del sopar (DIEC). Pel temps que transcorre des que les demanen, els dos llépols comencen a dubtar si les arribaran a prendre, les postres, al final de la vida.
Fa estona que esperen taula dues dones joves d'aspecte entre exòtic i extravagant, l'una de faccions orientals, l'altra de pell molt blanca i una llarga cabellera arrissada de color atzabeja, ambdues vestides com a hippies del segle vint-i-ú, que tot torna. Parlen en anglès. No cal parar-hi l'orella, sinó que arriba fins la taula dels tres amics la música, però no la lletra, d'una conversa animada. Intrigada pels gests que l'acompanyen, la irlandesa estudia amb més deteniment la jove de la cabellera arrissada i arriba a la conclusió que es tracta d'una compatriota. Com en una escena coreografiada, les dues joves se senten observades, el mallorquí s'aixeca per demanar el compte, i les dues amigues fan signes perquè les desconegudes s'acostin a la taula. Totes dues són ballarines que participen en un festival de dansa; l'una és xinesa que viu i treballa a Nova York; l'altra, polonesa descendent de gitanos que viu i treballa a Madrid. Lluny de molestar-se per la impertinència, estan encantades de parlar amb habitants del país. Indescriptible l'alegria de la polonesa en esser presa per irlandesa: tambe l'hi confonen quan visita Irlanda, on ha passat llargues temporades. Parla polonès, rus, anglès, castellà i àrab i fa tres anys que, fascinada per la música irlandesa, estudia gaèlic a Madrid, on dirigeix la seva pròpia escola de ball oriental i folklore àrab.
Fascinats per la vida en un xip d'aquesta dona xerraire, la conversa reconforta els tres amics després d'un sopar tan accidentat. Però és hora de partir. Han aconseguit pagar i, tanmateix, ja no en quedaven, de les postres que havien demanades.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.