L'Opus Dei i la crítica cinematogràfica

Tots podem aprendre de tothom, diria que fins i tot els jerarques de l'Opus Dei. Ja sabem que no qualsevol els pot ensenyar alguna cosa a unes persones de fe granítica. La fe sovint té efectes secundaris no desitjables i fins i tot no detectats a temps. Un d'ells és, en alguns casos, la impermeabilitat a coneixements o la manca de receptivitat davant exemples edificants. Oh, és clar, varietats d'aquests efectes secundaris n'hi ha a milers, i no tan sols, naturalment, entre els membres de l'Obra de Déu: cosa que tampoc no implica cap mena d'avantatge, en la pràctica, als descreguts o als agnòstics. Però, bé, davant certs comportaments dels jerarques de l'Opus, pensar que en les actuals circumstàncies tenen una oportunitat d'aprendre una petita lliçó, no ha de resultar ofensiu per a ningú. Mirin, el comportament de l'Opus davant l'estrena de la pel·lícula El codi Da Vinci, és inadmissible. Hi ha vegades en què sembla que el fantasma de la Inquisició sura per damunt de la Institució de José María Escrivá, finalment beneficiat per la modalitat de santedat exprés. El llenguatge autoritari, amenaçant, que s'ha emprat en aquesta ocasió no és producte de la fe, sinó d'aquesta vanitat bel·ligerant que genera la convicció absoluta de posseir tota la veritat. És un llenguatge que difon una pedagogia restrictiva de les llibertats, un llenguatge que introdueix la necessitat del dogma en el debat que afecti la fe o la simple vivència religiosa. De què pot extreure l'Opus una petita lliçó? Servidor diria que la reacció de la pràctica totalitat de la crítica davant la pel·lícula és exemplar en alguns aspectes, però sobretot en un: se li nega qualsevol qualitat artística. Només des d'unes actituds extremament reaccionàries ha preocupat que l'esotèrica proposta de l'autor del llibre atempti contra l'ortodòxia catòlica. Més encara, aquella part de la crítica que hom associa habitualment a l'esquerra, ha estat la més demolidora. Aquesta llibertat de pensament, que al capdavall perjudica el film contra el qual s'havia manifestat de manera poc delicada l'Opus Dei, és un exercici de noblesa absent en els atacs furiosos, grollers, dels jerarques escrivanistes. Tot és qüestionable, a tot li podem cercar el doblec, però des d'una consciència autònoma, des de la llibertat de pensament. El codi Da Vinci només passarà a la història perquè, arran de la seva estrena, una part important del catolicisme, l'Opus Dei, es mostrà novament al món com el que és. Ja ho sabíem, però no sempre s'havia expressat tot amb una claredat tan ofensiva.