A riure, no a guanyar

Som d'allò més normal. És a dir: deBarça. És per això que no els perdonaré mai la penada que em feren passar, especialment, perquè fins a la sortida dels reserves em vaig sentir estafat, venut el meu gaudi a canvi d'estratègies conjunturals fetes a suposada mida de l'adversari. No era aquest l'equip que ens ha fet gaudir, que semblava no suar de la frescor que irradiava. L'entrenador s'estimà més adaptar-se a la realitat de l'Arsenaen lloc de fer-ho a la màgia del nostre equip. Per això va ser un triomf profilàctic i desapassionat, almanco fins al darrer quart d'hora. Perquè som del Barça, jo vos ho he dit, perquè no m'agrada guanyar de qualsevol manera. En la vida i en l'esport vaig decantar-me fa anys pel costat dels que guanyar és la segona cosa més important després de fer-ho bé i passar-s'ho millor. Amb aquests principis, quan n'era el president el senyor Gaspart, vaig allunyar-me sense esforç d'un equip de futbol comandat per un hooligan reaccionari i ultracatòlic. Les formes són tant o més importants que els resultats i el futbol no és un dogma ni l'equip un fill que s'ha d'acceptar com ve. Som d'una «manera de fer» no d'una secta. Així que no tenc bon gust de boca després del partit de París, tan gris com el cel plujós que l'emparava, i no entenc què celebraven esbojarrats conductors, sonant el clàxon fins ben entrada la matinada. Supòs que guanyar a qualsevol preu i de qualsevol manera, perquè la victòria és l'únic objectiu. Aquell espectacle voluntàriament poc lluit generà alegria i festa. És la societat que ens ha tocat viure, la dels èxits quantitatius, la dels comptes de resultats per damunt de les qualitats de vida; i a mi que no m'hi cerquin. Si, a més, s'ha de compartir colors amb uns capsdefava que cremen contenidors i cabines telefòniques, hi ha motius pel dubte. De seguir per aquest camí, com a molt ho mantendrem com a passió oculta, privada, allunyada de la tribu dels que, per apuntar-se, s'apunten les victòries dels altres com a pròpies. Som normal, som del Barça; però si ser barcelonista és donar per bona aquella manera de plantejar el partit, no em queda massa temps de ser-ho: que jo, a aquest món, he vengut a riure, no a guanyar.