«Adiós Palma de Mallorca / adiós calle Sindicato / adiós a mi CIR 14 / adiós cochinos polacos» (Ho cantaven quan es llicenciaven els soldats del CIR 14 -més enllà de Son Dureta- amb l'alegria de deixar «Polònia»). Va de versos. Trob una primera edició de Les històries naturals de Joan Perucho, s'obre per aquesta pàgina: «Van sortir sis toros / tots van ser dolents. / Això fou la causa / de cremar els convents».
Els jardins d'altri són reculls esburbats, arreplegats d'ací i d'allà, entremesclant les citacions ostentòries i les elucubracions banals, trobades i furtades del corrals dels veïnats. També hi ha lloc pels aforismes. Guillem Frontera publica Bombolles de sabó, una col·lecció intel·ligent de «notes intermitents»: «La capacitat de resistència a l'adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa». Glup! (que deien als tebeos). Sorgeixen, també, noves proves de la capacitat aforística de Joan Fuster en forma de «Bestiari», inèdit fins ara: «L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions».
«Diuen que l'absència suporífera de l'oblit és pitjor que la mort mateixa. També afirmen que per molts miracles i gestos que puguem fer al llarg de la nostra vida, algú, algun dia acabarà pixant sobre la nostra tomba». Bon començament. És de «L'onze de copes» novel·la de Miquel Ferrà i Martorel, m'agrada aquest re-encontre sobtat amb eBoris Vian de «J'irais cracher sur vos tombes» («Aniré a escupir damunt les vostres tombes»). B. Vian va tenir un cafè amb els seus dos germans, el Tabou, es ballava be-bop i només estigué obert tres mesos. És Jean-Paul Sartre qui ens confessa que tal vegada el poeta Louis Aragon tenia raó: «La vida es redueix a canviar de cafè».
Em demana Joan Mir: «quina és la 'preposició' deshonesta? Com o entre?». Molt més intel·ligent aquesta pregunta, que el joc d'embarbussaments en què es converteix la primera encíclica del papa Benedicte XVI Deu caritas est (Déu és amor). No sé qui li ha redactada però vegin els versicles 7 i 8 del capítol 4: «Déu és amor, qui estima habita en Déu, i Déu habita en ell. Estimats, estimem-nos els uns als altres, ja que l'amor és de Déu, i tot el qui estima ha nascut de Déu i coneix a Déu. Qui no estima no ha conegut a Déu, perquè Déu és amor...» Si tota és igual no hagués guanyat ni el premi de redacció de l'escola.
Passa, el Papa, per ser una de les tipologies de Príncep. De les modernes exegesis d'El Príncep de Maquiave, triaria la de Stanley Bing («Què faria Maquiavel?»): «El Príncep sempre té raó. La té quan la té, però també quan no la té»; «El Príncep és un tauró. Res l'atura. Avança devorant»; «El Príncep fa el que li dóna la gana». Em recorda a Frederic de Prússia qui va dir: «He arribat a un acord amb el meu poble. El poble diu el que vol, jo faig el que vull». Molt modern.
Rafael Azcona, guionista reconegut, en el seu diccionari, ens serveix alguns antídots: «Escepticisme: vacuna contra el fanatisme; Dreta: En política prefereix dir-se centre; si passàs el mateix al codi de la circulació, el trànsit podria ser catastròfic; Família: Institució indestructible, diguin el que diguin els agorers, i passi el que passi durant la lectura del testament».
El que sentia a dir a la meva padrina -«El que s'usa no té excusa»- avui en dia s'ha convertit segons Guillaume Erner, sociòleg de la moda, a «Fashion victims», en: "La moda avui és l'entrecreuament de les dues grans avingudes de la humanitat: el sexe i els doblers, les trobam quan voltam el cap de cantó del poder i la fama». I ja que es fa referència al sexe les Atomic girls de L'Hiperbòlic, al seu llibre 68 Pàgines de sexe universitari, troben que «una grapada de tocadors de ximbomba amb aquells moviments tan especials per fer-les sonar, fan el gest (molt paregut al d'un bon treball manual), és com una classe teòrica de tai-xi sexual». En consonància o en dissonància amb l'anterior Maria Teresa Pi y Sunyer afirma: «Per a les dones separades, una relació fixa no les satisfà sexualment i una no fixa no les satisfà emocionalment». Paradoxa amb angoixa? Seguint aquests viaranys, Freud ja apuntava: «la conducta eròtica dels humans civilitzats presenta en els homes el segell de la impotència i en les dones el de la frigidesa». Paradoxa amb angoixa? Convivint amb els problemes de la modernitat sexual, apunt la conversa que vaig sentir, conversa de poble, sense la reflexió consegüent; a la plaça, un matrimoni amb dos nins que juguen i s'encalcen. Diu ella: «Ai, Toni, i els nins? On són?» Contesta l'home, amb autoritat: «A mi m'ho demanes? Mai he vist una truja perdre els porcellins». Jocs de paraules per a contraproposta de feministes: «Las mujeres pasados los cincuenta o se ajamonan o se amojaman». Ho diuen per la part de Las Alpujarras.
Quan el ministre d'Hisenda demanà, amb conya afegida, al gran savi Michael Faraday sobre la utilitat de l'electricitat, ell, que passava per ser-ne el descobridor, li contestà amb sorna: «Algun dia, senyor ministre, la podrà gravar amb imposts». Internet, que ens fan creure que és de franc, és un lloc bo per pescar, sense esca, a ca d'altri. Això és del blog d'en Mikel, Tauleta de Nit: «Vaig donar una almoina a aquell home que no tenia braços, i alhora, vaig trepitjar una merda a la plaça Sant Jeroni de Ciutat. Sé que Déu no existeix, emperò, ens mira. I cada cop que torn de viatge, mumare em demana si he fet els deures de donar almoina i hom no pot enganyar una mare».
A continuació de la rajola d'advertència «Vivos con el perro!», traducció macarrònica de «Vius amb so ca!», un gentil comunicant m'envia una fotografia d'una altra del mateix estil: «Cuidado con el perro: no cree!» I per acabar, agafat d'un diari: «Un mateix és el camí més curt cap als demés». No me diguin que l'entenen. Venga!
Climent Picornell, professor de la UIB
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.