Don Alejo ens marca el camí

França, el temps d'en Napoleó, va intentar unificar Europa políticament annexionant-la al seu imperi. En el segle XX, l'Alemanya d'en Hitler va fer el mateix intent. Tant França com Alemanya han fracassat a intentar fer d'Europa una sola unitat política subordinada a un estat-nació. De la Segona Guerra Mundial ençà, hem assistit al procés d'unificació d'Europa a partir de la seva pluralitat. Si una cosa ha caracteritzat el catalanisme des del seu naixement fins avui ha estat la seva vocació europeista. Ens pensàvem que Europa hauria après la lliçó que la seva unificació no podria consistir a fer imitacions a escala europea d'estats com França, la Gran Bretanya o Espanya, que sempre han cercat la liquidació política, cultural i lingüística de totes les nacions sota domini seu. Ens pensàvem que, més aviat, la unificació d'Europa consistiria a fer a gran escala una espècie de Suïssa, on cada comunitat lingüística i nacional gaudeix, al seu territori, d'estructuració política i d'oficialitat plena i única de l'idioma territorial històric. Aquest principi s'hi ha fet compatible amb els drets (i amb les obligacions) de cada individu que ha triat viure a un territori on la llengua històrica i oficial és diferent de la seva familiar.

Però no: El Parlament Europeu ha fet la farina blana davant n'Alejo Vidal Cuadras, que ha pressionat a les totes la resta de membres de la mesa i que ha procurat fer anar malament qualsevol possibilitat d'indici de reconeixement de la llengua que va heretar dels seus pares, dels seus padrins i dels seus repadrins. En escoltar n'Alejo, Europa no tan sols pega al català una coça de mul somerí. En pega una altra, i de més forta, al procés de construcció d'una Europa que té com un dels valors fundacionals el respecte per la diversitat que la integra. I crea una desconfiança de no dir de tot el moviment catalanista cap al Parlament Europeu.

El català, malgrat les polítiques assimilacionistes d'Espanya i de França, és una comunitat lingüística viva de deu milions d'europeus. Una comunitat, per tant, més nombrosa que la danesa, de sis milions de parlants, que l'eslovaca, de nou, que l'estònia, de menys de dos i mig, que la finesa, de sis, que la irlandesa, de dos-cents seixanta mil, que la letona, de menys de dos milions i mig, que la lituana, de quatre, que la sueca, de nou, o que la maltesa, de tres-cents trenta mil. Ve't ací nou idiomes dels vint que són oficials a la Unió Europea i que tenen menys parlants que el català.

L'esquerra independentista, davant l'estatutetxo escapçat, esquifit, esmotxat i desfigurat de dalt a baix que han pactat en Mas i en Zapatero davant la criminalització que el PP i el seu entorn mediàtic han fet contra l'Estatut que va aprovar el noranta per cent del Parlament de Catalunya, ha arribat a la conclusió històrica que Catalunya no cap dins Espanya com a nació. Que només hi cap com a regió en procés de dissolució dins l'Espanya sinònima de Gran Castella. Si n'Alejo ens frega pel nas que pinta més Malta, amb quatre-cents mil habitants però amb Estat propi que no Catalunya, quin és el camí a seguir?

Jordi Caldentey, petit empresari