Envelliment

Saber envellir és no solament el més difícil, sinó el més útil dels coneixements que podem adquirir. Però no és d'això del que vull parlar avui. No vull ni puc perquè d'aquesta qüestió no puc donar lliçons a ningú. Del que vull parlar és de l'envelliment de les idees i, més concretament de les idees científiques. Per això hauré de presentar un home nascut a Anglaterra l'any 1922 que estudià física i matemàtiques al seu país natal i que fou professor a Harvard i a Princeton. S'anomenava Derek de Solla Price Price tenia un hàbit o mania i era el d'anar a comptar les coses contínuament. Comptava les passes que hi havia entre la seva oficina i ca seva, el nombre de cotxes vermells que trobava, les vegades que anava a orinar cada dia, les salutacions que rebia, etc. etc. En la seva tasca de recerca no va abandonar la seva mania i es va dedicar a recomptar i calcular diversos paràmetres amb els quals poder canar la ciència. Va calcular el nombre de revistes que s'havien fundades a partir del segle XVIII, el nombre de llibres, el nombre de científics que hi havia, el diners que s'invertien en ciència. Col·locades les xifres per ordre cronològic va poder veure clarament un fenomen que ell anuncià de manera no menys clara. L'anunciat deia més o manco així: «S'agafi el paràmetre que s'agafi -nombre de científics, nombre de revistes, etc.- per mesurar la grandària de la ciència sempre apareix la mateixa imatge: un creixement exponencial». Era, segons demostrava Price, un creixement molt ràpid amb un temps de duplicació de deu anys. Això vol dir que si l'any 1990 eren, posem per cas, deu mil les revistes científiques, les que se publicaven en el món, l'any 2000 serien vint mil i el 2010 quaranta mil. Si la llei de Price és certa -que ho és- les conseqüències són molt importants. La primera conseqüència transcendental és un índex de contemporaneïtat elevat. Això vol dir que si recomptàssim tots els científics que han existit des d'Adam i Eva, el vuitanta per cent fan feina actualment. La segona conseqüència és el que se denomina envelliment accelerat de la ciència. Això vol dir que la literatura científica deixà de ser llegida molt ràpidament. Que si un treball no és llegit en els primers anys després de ser publicat ja té molt poques probabilitats de ser llegit alguna vegada. És veritat que és impossible saber quantes vegades un treball científic és llegit, però si podem saber quantes vegades és citat i el que dóna mèrit a un treball no són les vegades que és llegit, sinó les vegades que és citat. Per això moltes vegades quan es parla de literatura científica s'iguala la cita, que es coneix, a la lectura que, lògicament, no es pot conèixer. Si es segueix aquest criteri i podem treure comptes exactes es pot dir que la immensa majoria -el 80%- de treballs científics no son mai llegits -citats-, que els que són llegits -citats- una sola vegada signifiquen el 15% i que els que són llegits o, millor dit, citats dues o més vegades només signifiquen únicament el 5% del total. No cal ni dir que els que són citats 100 o més vegades són un entre un milió i els seus autors es converteixen en celebritats científiques. Per mesurar l'envelliment s'usa un índex que s'anomena la vida mitjana. No és ara el moment d'explicar com es calcula aquest índex, però sí probablement el de dir que disciplines molt dinàmiques, com és, per exemple, la immunologia tenen un índex d'envelliment proper a tres i que disciplines més tradicional, com la botànica és de quinze o més.