Guillem Frontera07/05/06 0:00
TW
0

L'obsessió de José María Rodríguez pel color morat ja s'ha traduït en uns impactes paisatgístics que, ni passat un parell d'anys, no han pogut ser encara assimilats pel paroxisme cromàtic, pel caos que defineix el panorama general. Els cotxes de les policies locals s'han pintat de manera que no poden revelar més que una mentalitat de falla eixida d'un malson o l'obstinada implantació del morat com a eina de marcar territori. Poc donats a les emocions que l'onejar de banderes desperta en altres pobles d'història més gloriosa que la nostra i de retòrica de pasdoble, els illencs ens hem d'empassolar un abanderament de la vida quotidiana que ens recorda que, per als estrategues responsables de l'operació, la nostra és una terra de frontera, en la qual uns polítics tenen la sagrada missió de mantenir-hi, més que l'espanyolitat, la no-catalanitat del país; o, més ben dit, l'espanyolitat que s'esdevé del fet de sotmetre el país a l'alambí de la no-catalanitat. El morat, en festosa companyia de les quatre barres, visualitza el programa de reconquesta de què, tot i sent comparses del subjecte, som objecte.

Seria excessiu demanar a José María Rodríguez que l'uniforme de la futura policia autonòmica -què deia al PP al respecte, fa un temps?- no causi un impacte paisatgístic torbador? Seria un abús demanar-li que els uniformes no siguin motiu d'escarni o de befa, que dificultarien la relació del poble amb els agents de l'autoritat? Després de l'estrident experiència dels cotxes policials, l'exacerbació del cromatisme simbòlic s'hauria d'evitar curosament. Si el senyor Rodríguez fos tan amable de tenir en compte que sempre havíem estat un poble discret i empegueïdor, i que només sortien d'aquest quadre els xarlatans, és ben segur que entendria la necessitat de reflexionar sobre els beneficis que, a la imatge de la policia autonòmica, aportaria un ideal de neutralitat cromàtica. Des de la famosa imprecació de don Miguel de Unamuno sobre els llevantins i l'estètica, una fama injusta, no totalment mancada de fonament, persegueix la imagineria relacionada amb el Regne de València. Injusta perquè no es poden posar en el mateix cove les emocions que generen Renau, Alfaro, J.F. Mira o Josep Piera i les que generen alguns himnes i/o peces hímniques. D'aquesta segona estètica, de banalitat devastadora, se n'han nodrit culturalment molts de llevantins, no tots residents en el Regne. Els que ens han tocat a Mallorca, no han tengut massa dificultats per expandir-la, tota vegada que expressa una temperatura moral turbulenta, compartida per bona part de l'autoritat regional. En fi, esperem que el nou uniforme no signifiqui la definitiva bananització (de banana) d'un país de gent tradicionalment contenguda.