El rebombori per les caricatures de Mahoma s'ha anat dissipant, però la dominació mental de l'islamisme extrem continua, arreu del planeta. Els qui en dubten farien bé de llegir-se aquest implacable conjunt d'escrits d'Ayaan Hirsi Ali: Yo acuso. Defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. Ayaan Hirsi és una parlamentària holandesa, nascuda a Mogadiscio i educada en la intransigència islàmica (va patir l'ablació del clítoris, i ho ha fet públic), una de les poques veus lúcides i amb prou valentia per denunciar les imposicions i els abusos patits per milions de dones (i d'homes), imposicions i abusos que, diu, són comparables a l'esclavatge i que no mereixen cap disculpa per fet d'originar-se en una creença religiosa. Ayaan Hirsi comença per aclarir els elements centrals -i més absurds- de la religió en què fou educada: la completa submissió a Déu, la infal·libilitat d'una única font que no s'ha modificat des del segle VII i una moral sexual discriminatòria que té com a conseqüència el que s'ha definit com una situació específica de les dones en els països islàmics: la falta de llibertat, la falta de coneixements i la falta de drets. És clar que hi cal l'equivalent del nostre «Dels pecats de sa perdiu el bon Jesús se'n riu», i ben segur que ho entendria qui escriu: «La burla és una amarga, però necessària».
A partir d'aquí, els absurds explicats semblen producte d'una imaginació malalta i inquietant fins a límits insuportables: Ayaan Hirsi va veure com la seva germana moria, segurament a causa d'una malaltia mental, després de rebre l'única medicina del consell de llegir l'Alcorà, per tranquil·litzar-se; ha comprovat com hi ha musulmans que emigren a Holanda per practicar-hi els preceptes més irracionals de la seva religió... tot aprofitant-s'hi d'una llibertat que ells negarien a tothom: una situació hiperkafkiana; ha vist -fent de traductora- dones que davant d'un metge només responen «El que digui el meu marit» o «És la voluntat de Déu»; no se sorprèn del fet que, dels deu primers països que més asil sol·liciten a Holanda, nou siguin islàmics, ni s'avergonyeix d'escriure que «Crida l'atenció que els homes musulmans occidentals estiguin sobrerepresentats en les presons i les dones musulmanes en els centres d'acollida per a dones maltractades i d'assistència a les víctimes»; i critica el benintencionat multiculturalisme -la dèria políticament correcta que encalça (i subvenciona) l'ideal de la integració mantenint la identitat, i que ha dut al govern holandès, per exemple, a pagar escoles on els joves, segregats per sexes, se socialitzen enmig dels prejudicis i de les imposicions de la fe islàmica ... en un dels països més lliures del món.
Ayaan encara té l'humor -i la lucidesa- de mantenir una mínima esperança en el futur d'aquestes societats d'homes i dones «saturats de fe i de superstició», i de demanar-se què pot fer el món democràtic, i també els que pateixen aquest esclavatge mental, per superar-ho, com ho va superar fa segles la societat on s'ha asilat: «El fet que nosaltres no tinguem uns germans Wright islàmics, ens ha d'impedir volar, per ventura?». Cada pàgina del seu llibre demana a crits tot allò que nosaltres devem a Spinoza, Voltaire, J.S. Mill, Kant i Bertrand Russell (hi esmenta el filòsof paquistanès Ibn-Warraq -pseudònim obligat, per sobreviure-, autor d'un Why I am not a Muslim), i cada denúncia que hi escriu fa més admirable la confessió de ser prou realista per saber que la gent se l'escolta sense fer res i prou idealista per continuar esperant. Sense dramatisme (o, ben pensat, amb tot el dramatisme), la denúncia d'Ayaan Hirsi s'adreça tant als dirigents dels països dominats pel feixisme islàmic com als ciutadans europeus, com insinua en recordar el discurs de la reina d'Holanda commemorant els cinquanta anys del final de l'ocupació nazi: «Per formar-nos una imatge justa -hi digué- no podem ocultar que, juntament amb accions valeroses, també hi va haver comportaments passius i un suport actiu a l'ocupació».
El més dramàtic del seu llibre -dramàtic des de les primeres línies- és que acabi amb «Deu consells per a musulmanes que volen fugir», i la seguretat que aquests consells estan fent servei a joves de tot el món. Les darreres notícies d'Iran han dut el penjament de dos homes per mantenir relacions homosexuals, i a Alemanya han condemnat a nou anys de presó, fa quinze dies, un turc que assassinà sa germana per «abandonar la tradició i viure com una occidental». Les denúncies d'Ayaan Hirsi Ali (amenaçada de mort pels fonamentalistes que assassinaren el cineasta Theo van Gogh) provoquen un calfred d'indignació i de por, i no n'hi ha cap consol -més aviat el contrari- pel fet d'assabentar-nos que reclama allò que nosaltres, els europeus, hem heretat com el bé més preuat de la nostra cultura, i sense moure ni un dit. És tràgic que algú hagi de reclamar, encara, aquest «Permeteu-nos un Voltaire».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.